Avui, avui és el dia que arrenca la competició i la realitat comença a marbrar els somnis d'unes quantes nits d'estiu en què el teu equip, encara per estrenar, és invencible. No es tracta d'una substitució, perquè amb dues dosis setmanals de 90 minuts, per mal que vagi la cosa, no n'hi ha prou per esmicolar el desig tot just començar, i menys amb la propaganda exercint d'analgèsic 24 hores al dia, sinó d'una erosió. I si hi ha sort, o encert, si rutlla la fórmula, els resultats poden permetre mantenir vius els somnis, perllongar-ne la vigència, tot i anar-los matisant. Això del futbol és com aquell concurs que presentava l'enyorat Constantino Romero en què una parella acabada de casar –o a punt de casar-se, que la memòria no m'arriba– començava el programa amb una casa completament equipada. Ja era seva. A partir de llavors, prova a prova, del que es tractava era de preservar-la. Al final, potser només els quedava el sofà.

Malgrat que procuri dissimular-ho, jo també sóc un home de fe i tinc els meus somnis d'estiu, alguns de confessables i tot. Els d'aquest, no pas un triplet, sinó un central, el primer des d'aquell Txigrinski del 2009 que un any després es va vendre per fer caixa. Encara més, en algun moment la fantasia ha estat que en fitxaven dos. Algun moment puntual i de febre alta, d'acord. Però home, un, un després de quatre anys sense portar-ne cap, i dels intents fracassats de fitxar-ne un l'estiu passat, i de tot un curs de sagnia i forats negres i pegats, no només comptava que hi seria, sinó que estaria tan lligat com Neymar. Encara més, com a somni semblava prou planer, realista i tot, de manera que vaig fer un pas més i m'he passat l'estiu, abans i després del Tata, acaronant la possibilitat que Mascherano, el futbolista més desaprofitat del Barça, tornés a fer el que sap. Al mig del camp. La fantasia anava més enllà, perquè amb el seu retorn al pivot defensiu, on és el segon millor del món després de Busquets –per això se'l va fitxar, recordin–, Busquets no només no arribaria a fi de curs espremut i cruixit com el passat, sinó que potser fins i tot podria assumir el paper al qual hauria d'estar predestinat: el de relleu de Xavi. Perquè, si del que es tracta és de buscar substitut a Xavi per seguir jugant igual, el relleu ni era Thiago, ni és Cesc ni serà Sergi Roberto, que juguen i fan jugar diferent. Si del que es tracta és de buscar un nou Xavi, per visió, astúcia, precisió al primer toc i en la passada en curt i en llarg, capacitat organitzativa, habilitat per protegir la pilota i rigor tàctic, l'home és Busquets.

Però no em facin cas, això no passarà de ser un somni meu d'unes quantes nits d'estiu perquè no només no hi havia res lligat, sinó que potser no en porten cap, de central. És que són molt cars, clamen, i esgrimeixen dos noms. Dos. I d'aquells a l'abast de la portera de Núñez. De manera que arrenca la temporada, irromp la realitat i Mascherano torna a fer parella amb Piqué.

I dit això, bones vacances.