Vivim instal·lats en la desmesura sense matisos i d'una golejada en traiem conclusions rotundes, sentències fixades per un jutge sense possibilitat d'apel·lació. Tampoc aigualirem el dolç vi del 7-0, ni la recuperació de la pressió, celebrada com si fos el final de la crisi, o les anàlisis que observen les correccions al sistema del Tata Martino, amb punts tàctics realment interessants, entre els quals hi ha l'entrada dels laterals en atac per l'espai dels interiors en lloc del desdoblament d'extrems. Com dèiem: exageració en la resposta a les declaracions de Xavi, a la suplència de Casillas, a les interpretacions de Valdés, tot plegat massa per trobar-nos a les beceroles de la competició, encara en fase d'escalfament. Serà fruit de la pressió creixent imposada des dels mitjans, les tertúlies televisives tothora i unes xarxes socials que no descansen mai en la contribució a magnificar el continu safareig.

No entrarem aquí en les valoracions ni els judicis davant paraules o situacions, només constatarem que això cada dia va més fort, més hiperbòlic. D'un simple matx s'extrauen conclusions que pretenen ser universals i paradigmàtiques per morir al cap de deu minuts, el que dura la seva vigència, i tota la maquinària sembla tan previsible que resulta fàcil avançar quins seran els pròxims plats de consum massiu, cuinats per saciar aquesta descomunal fam de l'audiència. O dels cuiners que preparen aquesta peculiar teca fast food, si som primmirats.

Es pengen etiquetes a una velocitat de vertigen i així aviat ens traurem de sobre la murga dedicada al rendiment de Cesc o Alexis, per esmentar dos clàssics recents, i situarem el microscopi, fàcil de predir, sobre l'edat i prestacions de Xavi i Puyol, als quals, pobres, no salvarà de l'ull d'aquest huracà ni el seu fantàstic full de serveis. Perquè aquí no hi ha memòria o retentiva que valgui, un altre dels trets diferencials d'aquest excés. Hi ha detalls sagnants, d'enorme perill per a les entitats que els pateixen: batejar aquest Espanyol com a low cost en llampant expressió periodística implica un irreparable grau d'injustícia cap als seus professionals i l'autoestima dels seguidors. De la mateixa manera que un porter com Casillas no mereix el galliner que generarà la seva suplència. Faci el que faci, rebrà, ell i el seu club; així d'insaciable és també el mecanisme. I avui, encara sorpresos per l'expressió d'aquest fenomen en augment, anada de supercopa, matx de posar la cama davant rival de guerriller caràcter. Sigui quin sigui el resultat final, seguirem en extrem: o seran imbatibles o tornarem als plors. Quin perill comporta això del daltonisme futbolístic, viure en blanc o negre, en una punta o l'altra, obligats pel consum instantani, hedonista, irreflexiu.