Amb tot l'enrenou que s'ha fet, especialment en les tertúlies futbolístiques, sobre un cinquè central per al Barça, seria bo posar les coses al seu lloc. Primer, caldria puntualitzar que un central dret no és el mateix que un central esquerre, per bé que Pujol, que jugava preferentment a la dreta, amb la consolidació de Piqué ha rendit molt bé a l'esquerra. El retrat robot del jugador que fa falta és un tipus alt, que vagi bé de cap, esquerrà i, donades les característiques d'un Barça sempre llançat a l'atac, ràpid. Quasi un Abidal que no oferís els dubtes de continuïtat que plantejava aquest. Per tant la cobejada figura de Thiago Silva no tenia aquest perfil. Si hagués vingut hauria agafat el lloc de Piqué, com mig en broma va insinuar Tito quan Piqué, vist el resultat de la Champions contra el Bayern, demanava canvis. Un altre cas de desenfocament dels temes és el que s'ha publicat que Martino ha donat preferència a Bagnac sobre Bartra, perquè l'ha fet jugar més. La teoria de l'inici ens serveix: l'entrenador del Barça està cercant un central esquerre i Bartra, simplement, és una alternativa a Piqué, o a Alves, ja que també jugava molt bé de lateral dret en moltes ocasions en el Barça B i també ho va fer en la selecció catalana de Cruyff. Esperem que Bartra, amb un entrenador favorable a les rotacions, tingui molts minuts aquest any; no en va, amb Iñigo Martínez, de la Real Sociedad, van formar un tàndem de centrals perfecte en el campionat d'Europa que va guanyar la selecció sub-21.

La pedra de toc –“prova de foc” he sentit que deia Martino– de l'empenta del Barça aquest any haurà estat el partit que anit jugava, en la supercopa, contra l'Atlético de Madrid. Ho és perquè es tracta d'un rival més fort que el Santos i que el Llevant, perquè es juga a camp contrari i perquè es podran veure els canvis que l'entrenador farà per repartir l'esforç en aquest començament de temporada atapeït. I perquè es veurà que per mantenir la tàctica de jugar molt junts i fer pressió, cal estar en bona forma física. Per tant és igual d'important practicar la tàctica que estar en bona forma física, i aquest darrer qualificatiu exigeix dosificacions i/o rotacions. En aquest sentit els pals que estan caient sobre Jordi Roura són injustos. En una difícil absència del titular, a qui no va voler fer ombra, va intentar fer el possible per poder aconseguir la lliga dels cent punts, la millor del Barça. I si al final es va perdre l'eliminatòria de Champions, va ser més aviat perquè l'equip va arribar fos. Un altre mèrit sobre les possibilitats de Roura és que el Barça B, dirigit per ell, que enguany va jugar les segones parts abans de la vinguda de Martino –és clar que amb Sergi Roberto, Montoya i Bartra– va ser el millor Barça B de tots els temps.

També caldria posar a lloc la crítica a la gira de pretemporada del Barça. Se'n va subratllar la inoportunitat, els molts quilòmetres, la feblesa dels rivals, fins i tot un retard d'hora i mitja en un avió i un canvi de camp a Malàisia per mal estat del terreny. I, en canvi, es va obviar que una gira així s'assembla a un viatge de batxillers: crea grup, perquè fa compartir vivències exòtiques i dificultats comunes. De les moltes –no totes, és clar– tertúlies que he sentit, només a en Pep Riera se li va acudir.

Un darrer tema que ens anirà ocupant al llarg de la temporada és la sortida anunciada i sembla que segura de Valdés. S'ha insinuat que Reina està lligat i un porter alemany jove també. Això no ens impedirà d'anar gaudint de tots els bons porters que ens passin pel davant i fer el joc mental de com encaixarien en el Barça. El porter del Llevant, malgrat els gols encaixats, el costa-riqueny Keylor Navas, ens va semblar d'una agilitat extraordinària i el de l'Espanyol, Kiko Casilla, sembla que confirmi les bones actuacions de l'any passat. Van dos. Caldrà veure quin es pot acabar adaptant millor al joc avançat del Barça. Com ha dit Creixell, per bo que sigui, no volem un porter que estigui mort sota els pals.