Em vénen al cap unes paraules del secretari general de la FIFA que van passar prou de puntetes al mes d'abril, quan les va deixar anar com aquell qui no vol en una visita al Brasil. “Diré una cosa que és una bogeria, però menys democràcia a vegades és millor per organitzar un mundial.” No, Jérôme Valcke no és boig. Ni és necessàriament un intolerant. Reflectia un estat d'ànim a dins de les grans organitzacions –i del pes de la FIFA, poques n'hi ha– que segur s'ha estès entre els seus membres després de les protestes als estadis i a fora dels recintes durant la copa Confederacions. Valcke, però, passa per alt que en aquest punt de la pel·lícula, a la FIFA i a tot déu que vulgui organitzar un esdeveniment de magnitud planetària se'ls ha d'exigir pulcritud, i m'atreviria a dir que aquest concepte inclou no vincular aquests esdeveniments amb ciutats o països d'integritat democràtica dubtosa.

A Valcke i a la FIFA els devien semblar demagògiques les pancartes demanant cent mestres d'escola pel que cobra Neymar. Potser sí. Sàpiga, però, que la majoria de la ciutadania no està en aquesta línia. Per als que pitjor ho passen, aquestes reivindicacions són irrenunciables. Als que no els sobra res els semblen higièniques, pel cap baix. Només una part de les elits les trobarà fora de lloc. I, sobretot, són l'expressió lliure d'un país que ha fet un salt econòmic i democràtic espectacular des d'aquell Brasil emergent de Lula. Amb desequilibris, com tota revolució, però amb democràcia real.

I també em ve al cap l'afer de la llei contra la promoció de l'homosexualitat a Rússia que ha provocat una àcida polèmica amb la sueca Emma Green protestant, l'estrella local Isinbàieva fent costat de manera gairebé ridícula al poder rus i les rellevistes del 4x400 petonejant-se al podi per reblar el clau. Isinbàieva reclamava respecte per les lleis russes. Com si totes les lleis fossin justes. Com si els tics autoritaris de Putin no fossin evidents. Com si no hi hagués sospites sobre l'aparell de l'estat en judicis amb tuf de revenja personal, en persecucions a periodistes o en el control de la televisió. Democràcia formal.

A la ciutat russa de Sotxi s'hi faran els Jocs Olímpics d'hivern l'any vinent. Més enllà de tímides mostres d'inquietud perquè la llei contra la promoció de l'homosexualitat no sigui directament un pretext per perseguir-los (que és el que pensa la majoria), és clar que el COI no farà cap pressió. Fa tan sols cinc anys va assistir impassible a uns jocs d'estiu a Pequín, capital d'un estat paradigma de la repressió i de l'absència de llibertats. Se li van concedir amb l'esperança (en diria l'excusa) que fossin el detonant de l'obertura del gegant asiàtic. A l'únic que s'han obert els xinesos és als negocis. Com Rússia. I com el COI, la FIFA, la IAAF... Quan s'adonaran que la millor aportació que poden fer a la democràcia és que els règims que no són democràtics no tinguin accés a organitzar grans esdeveniments per utilitzar-los com a propaganda?