Si és cert que el Màlaga juga aquesta nit amb dos porters, dos autobusos i l'AVE, com va advertir el loquaç i simpàtic Bernd Schuster, tindrem alguna pista més per saber com ho farà el nou Barça de Gerardo Martino per superar els equips amb plantejaments dissenyats a mida per desactivar les conegudes virtuts dels blaugrana. Oi més sense Messi, que s'ha quedat a Barcelona per no córrer riscos i recuperar-se del maleït cop a la cuixa que li va impedir acabar el partit d'anada de la supercopa al Calderón. Martino ja ens ha dit que notaran la baixa de l'argentí, és clar, perquè és el millor, però que això no els ha de servir d'excusa. Sembla que no en busca mai, d'excuses.

Tindrem més indicis, però no l'argument definitiu. Corren temps en què els terminis de maduració de les coses s'han escurçat de tal manera que analitzem cada partit, cada jugada, cada acció, com si fos el judici final. Així, a banda de precipitar-nos, passem de l'eufòria a la depressió d'un dia per altre. De la millor arrencada de la història en la lliga, al ja hi tornem a ser de la primera part contra l'Atlético.

Una mica de paciència per deixar sedimentar les propostes i els mètodes del nou entrenador no ens aniria gens malament. Només la que reclamava ell mateix quan en la roda de premsa posterior a la golejada contra el Llevant posava fre a l'eufòria dels que ja havien conclòs que s'havia recuperat i millorat un dels trets definitoris del millor Barça: la pressió sobre el rival per recuperar la pilota prop de l'àrea contrària. “Hem de deixar passar nou o deu jornades per veure si l'equip l'ha incorporat”, va dir. Per cert, a cada compareixença pública demostra que no te pèls a la llengua i, de mica en mica, va posant en evidència els prepotents que proclamaven que el Barça li venia gran. Ahir en vam tenir una altra prova. Es va mullar fins al capdamunt dient que les xifres que es remenen en el fitxatge de Bale són una manca de respecte i va gosar mostrar-se sorprès per algunes opinions i anàlisis tècniques dels periodistes (ai, ai).

Avui fa exactament 30 dies, només 30, que el tècnic argentí va agafar les regnes de l'equip en unes circumstàncies especialment difícils, perquè en fa exactament 37 que Tito Vilanova va renunciar a la banqueta. Així les coses, no estaria malament que ens esperéssim una mica a elaborar teories definitives. Mentrestant, ens podem aferrar al realisme de les paraules de Mascherano, un dels jugadors que més es fan escoltar de la plantilla: “De vegades no juguem com volem, sinó com podem.” La frase del jefecito és un crit contra l'altivesa dels qui es pensen que quan juga el Barça, no hi ha rival. Un recordatori que el futbol és un joc amb dos equips perseguint un mateix objectiu. Un exercici de modèstia altament recomanable perquè en alguns partits –esperem que en el d'aquesta nit, no– pot ser l'únic camí per obtenir un resultat positiu.