Opinió

‘Media events' i rèdits

L'èxit de Barcelona va ensenyar al món com s'havien de fer les coses

El recentment creat Ministeri d'Esports de Xile n'és una constatació més. Els governs veuen en l'esport un actiu important per portar a terme determinades polítiques públiques, des de les de promoció de la salut a les diplomàtiques. Aquest estiu hem tingut dues mostres més de ciutats o països que usen els grans esdeveniments esportius com a aparadors globals: tant els mundials de natació a Barcelona com els d'atletisme a Rússia es converteixen en media events que contribueixen a la configuració de la marca d'un territori. Més necessària a Rússia que a Barcelona. De fet, el nounat ministeri xilè s'estrenarà amb força supervisant en els Jocs Sud-americans del 2014 i, també, el mundial de futbol sub-15 i la copa Amèrica al cap d'un any.

Parlant de media events, un parell de comentaris. En primer lloc, la història ha demostrat que acollir uns Jocs Olímpics –com a màxima expressió del fenomen– no significa, automàticament, un rentat de cara de la seu en qüestió. Evidentment, l'èxit de Barcelona 92 –estudiat llargament pel mestre Miquel de Moragas– va ensenyar al món com s'havien de fer les coses, però no totes les seus posteriors han seguit els passos de la Ciutat Comtal. Em remeto, a tall d'exemple, a Pequín, que per molt que hagi acollit uns Jocs, encara avui el règim xinès no es pot passejar pel món amb el cap ben alt. Ans al contrari, que la pròpia celebració d'aquells Jocs del 2008 va despertar amistats i antipaties clares per al règim.

En segon lloc, un aspecte més pragmàtic. Crec que és important que, a l'hora de calcular el rèdit postesdeveniment, es prevegi la capacitat d'amortització de les infraestructures. A Barcelona, des del meu punt de vista, això es va planificar força bé (per no dir molt, encara que avui et pots passejar per algunes subseus que han perdut força glamur). La Xina ha estat el cas contrari: va construir 19 de les 32 instal·lacions necessàries i només n'ha amortitzat sis. Fins i tot, l'emblemàtic Niu d'Ocell (382 milions d'euros) ha hagut d'anar a buscar usuaris estrangers per treure'n vertader rendiment: la supercopa italiana s'hi va jugar el 2009 i el 2011 i, fins i tot, van sonar campanes perquè l'espanyola s'hi desplacés aquest any. Per sort, s'ha jugat aquí.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes

No sóc subscriptor

Tarifa digital d’El Punt Avui i L’Esportiu

Per
només
48

per un any

Ja sóc subscriptor

Per gaudir dels avantatges has d'activar la teva subscripció facilitant-nos el número de contracte i el NIF o DNI de la subscripció.

Activa la subscripció