La Federació Espanyola de Bàsquet pot presumir d'haver guanyat totes –sí, una per una– les competicions femenines de seleccions que s'han disputat aquest estiu. Són campionats d'Europa, no del món, però no deixa de tenir una gran rellevància. Des de l'europeu absolut fins al sub-16, passant pel sub-20 i el sub-18. Quatre èxits que es poden analitzar amb claus diverses però que a la FEB i tot l'altaveu mediàtic que envolta el seu president, l'andalús José Luis Sáez, només s'interpreta d'una manera: el triomf del que anomenen método FEB.

Aquest sistema de treball el va implantar Àngel Palmi, ara director esportiu de la FEB (on treballa des de fa 18 anys) i persona amb fortes arrels esportives a Catalunya (al Cornellà, al Granollers, al Manresa...). El método FEB no té res d'especial: és mantenir una organització estable per fer seguiment dels jugadors des de la categoria mini. Primer, amb campus i trobades estiuenques. Quan van arribant a infantils, en concentracions per seguir-ne l'evolució. Així, quan s'arriba a l'edat cadet i hi ha campionats en joc, la feina està pràcticament feta i només cal fer una breu convocatòria per veure quins estan en més bona forma i fer la tria definitiva. Res que no es pugui fer amb recursos, res que no s'hagués inventat ja la federació catalana amb els programes de detecció de talents, amb la diferència que, de la qualitat dels jugadors catalans, se'n continuen aprofitant les seleccions espanyoles perquè les catalanes, senzillament, no existeixen en l'alta competició.

I ja en començo a tenir la pipa plena. No del método FEB en si mateix, tot i que hi hauria aspectes per discutir, sinó del fet que després de cada títol es reivindica el mètode i no hi ha ni una paraula d'agraïment per a ningú aliè a la federació espanyola.

Que s'entengui d'una vegada: el método FEB no existiria si no fos perquè són els clubs els que formen els jugadors, és el treball dels seus entrenadors és el que potencia el talent i són les competicions que disputen –que organitzen les federacions territorials– les que determinen la millora del nivell general del bàsquet. La FEB observa, tria, remena i, amb bon criteri i bons resultats, ajunta una sèrie de jugadors i jugadores durant un mes per guanyar campionats.

I anant ara al bàsquet femení, la FEB, que presumeix de mètode i de títols, no fa res per reactivar una Lliga Femenina que mor d'inanició, en la qual el tercer pressupost no arriba als 400.000 euros i que des de fa molts anys no pot encabir totes les sèniors de la selecció espanyola absoluta, que han protagonitzat una diàspora contínua. Com s'explica que la lliga de la selecció campiona d'Europa només tingui dos equips capaços de competir en l'Eurolliga? Això, per no parlar de com tornen les jugadores de l'estiu –de les que doblen campionats, val més ni parlar-ne– i no són bones fins al gener. Tan sols per això, el primer agraïment públic hauria de ser per als clubs. I ni una paraula. Només método FEB.