Desconec si hi ha molta gent que aquesta passada nit ha quedat més satisfeta amb les argumentacions de Sandro Rosell respecte a la legalitat dels seus negocis, especialment els encetats al Brasil. El cas és que Rosell des de fa molt de temps està acusat, sobretot, de guardar silenci davant el soroll que persistentment ha arribat des del Brasil sobre negocis suposadament poc clars.

Rosell ha tingut sempre un perfil molt baix davant l'audiència, potser per la manca d'habilitat verbal i la por que comporta embolicar-se davant alguna pregunta compromesa dels informadors.

De vegades sembla que Rosell no sap on és, i per recordar-li-ho cal fer-li memòria que és el president del Barça, per les coses molt bones i per les execrables. Per tant, malgrat que no siguem al Brasil, ens arriba tot tipus d'informació de la qual desconeixem la veracitat, i per això reclamem que el president del Barça, atenint-se al càrrec que ostenta, expliqui fil pel randa què és el que es cou amb tanta informació que l'assenyala i l'acusa de presumpte frau.

Recolzat en un codi ètic que va voler ventar mentre l'acompanyava la seva família, Sandro Rosell no pot mirar cap a un altre cantó, fer l'orni davant sospites tan llamineres per burxar contra el president del Barça i desestabilitzar la institució. Li agradi o no, Rosell fa mesos o anys que hauria d'haver fet aquest pas i no esperar el degoteig constant des de mitjans del Brasil, on el president del Barça és el centre de les mirades per suposat frau.

Per si no ho ha acabat d'entendre el Sandro Rosell, al barcelonisme li pot o no interessar la persona Sandro Rosell, però li interessa molt el president del Barça, i si aquest, per la raó que sigui, va arrossegant un mort de sospita perquè hi ha qui està ventant tot tipus de sospita respecte dels seus business, ha de córrer el primer a aturar tanta remor i posar llum on sembla que només hi ha tenebres.

En el Barça sempre ha estat difícil afrontar una circumstància que primer bull en l'entorn i després assetja la institució. Optar pel silenci com a fórmula perquè s'esvaeixi l'assumpte pot resultar eficaç en les coses de petita volada, però al final se t'acaba girant tot en contra. Recordem dos fets banals fa uns mesos en els casos de Puyol i Valdés. El silenci de tots dos va crear, inclús, un problema dins del vestidor, que al final es va resoldre amb l'aparició d'ambdós davant dels mitjans (que és com dir davant del barcelonisme) i reconeixent en certa manera l'error de no haver sabut explicar les coses.

En el cas de Rosell el fet s'ha retardat excessivament, i més quan el president fa unes setmanes es va atrevir a renyar un informador que li va preguntar sobre el material informatiu que presentava un diari en el qual es llegien desviaments de calés d'amistosos de la seleçao amb Rosell al centre de l'enrenou.

Està bé que aparegui Rosell i ho afronti amb determinació. Una altra cosa és que sigui veraç la seva argumentació, que la gent se'l cregui. Però és adient que el president del Barça defensi la màxima figura de la institució.