Obsessivament partidari del joc al primer toc, ho passo malament quan veig que els partits s'alenteixen i les jugades es perden per conduccions massa llargues. De partits òptims que m'han produït aquesta addicció, podria esmentar-ne de l'època en què Carles Rexach era entrenador –he citat moltes vegades un memorable Liverpool 1-Barça 3–, del començament de l'època Guardiola i de la selecció sub-21 campiona d'Europa d'aquest any. Penso que la conducció és necessària en el cas dels contraatacs, com per exemple el del primer gol de Messi contra el València, o quan un jugador arriba a la línia de fons i n'ha de fer per aconseguir la centrada enrere que ja és mig gol, com tantes vegades han fet Montoya i Tello. Però quan un mig la remena, s'ho pensa, no fa la passada a un extrem o lateral que s'ha avançat, que acostuma a estar sol, i emprèn una giragonsa per atacar pel mig, em desassossega. Com ho fa també Messi quan s'estavella en l'intent de passar entre quatre o cinc que l'envolten i no se'n surt. En aquests casos haig de recordar els gols que fa per no perdre la paciència i compensar-ho. Potser per completar el somni caldria un equip nodrit només per jugadors com ara Busquets, Song, Celades –si encara jugués– i tal vegada Neymar, capaç de fer-ho si s'ho proposa. Veurem Martino, si a la fi va per aquí –el mític San Lorenzo de Almagro jugava així– perquè el partit contra el Llevant en què es va jugar bastant així no deixa, fins ara, de ser una excepció. Veurem ara, que torna la sub-21, com s'ho fan sense Thiago, que era el que feia moure la maquineta.

Quant al Barça, em va interessar un comentari de Rexach, que reflexionava si no era desaprofitar l'energia fent pressió quan un equip, i en trobarem molts en aquesta lliga, ja et cedia la pilota d'entrada. El tècnic i assessor del Barça ha donat no cent dies sinó deu partits a Martino perquè resolgui les contradiccions entre la possessió de pilota i els desplaçaments de lluny per guanyar l'esquena a la defensa, que en una gran part és una manera de perdre-la. El cert és que quan el Barça no ataca ho podríem derivar a si perd la possessió de la pilota, es torna molt vulnerable, ja que no desplega els mecanismes adequats perquè entre mitja i defensa es pugui articular una xarxa que sigui difícil de traspassar. També estem tips de veure com els contraris en jugades senzilles, com per exemple passada a l'extrem i centrada, creen situacions de perill. Jugar tots molt junts hauria de ser la solució. Proclamada pels tècnics actuals, però difícil de dur a la pràctica.

No voldria cloure aquesta pàgina sense un record emotiu per Iñaki Eizaguirre, que, a hores d'ara, deu haver omplert moltes pàgines necrològiques o esportives dels diaris estatals. Puc aportar l'admiració que provocava la seva presència al camp de les Corts, quan jugava amb el València (1941-1950), o en el retorn al seu club d'origen, la Real Sociedad (1950-1956). Fornit i sòlid, les seves aturades tenien, com en un ballet, qualitat artística. Era sempre aplaudit i recordo que, amb el miratge d'Eizaguirre, classicisme pur, quan va sortir Ramallets, igualment bon porter i que el va succeir a la selecció espanyola, el seu estil, que destacava per l'agilitat i el seu pentinat –duia tupè–, ens semblava una mica west side story. Amb els anys alguns periodistes l'han qualificat, en canvi, d'elegant. De manera tangencial cal remarcar la singularitat del València de disposar quasi sempre de grans porters: a Eizaguirre el van seguir Pérez, Quique, Ricardo Zamora Jr., Pesudo, Ochotorena, Zubizarreta, César, Palop, Cañizares, Guaita –que no ha acabat de triomfar– i ara el brasiler Diego Alves. A veure si, seguint la tradició, serà el nou destí de Casillas.