Ens hau­ria encan­tat pre­sen­ciar d'ama­ga­to­tis el retro­ba­ment del Tata Mar­tino amb la seva colla al Pan y Man­teca, cafe­te­ria de Rosa­rio on, periòdica­ment, gent que prac­tica la litúrgia de l'amis­tat s'aplega per fer petar la xer­rada sobre fut­bol i vida sense pèls a la llen­gua. El que es parla entre íntims no es comenta a fora, només fal­ta­ria, d'aquí que ens decla­rem encu­ri­o­sits per conèixer els ter­mes de la reunió, vis­cuda cin­quanta dies després del seu sor­pre­nent nome­na­ment. La des­cripció sin­cera de les pri­me­res impres­si­ons deu haver estat de sucar-hi pa i man­tega a dojo. I amb un som­riure a la boca, per sort, que l'home ha des­pat­xat la feina a satis­facció en el tram ini­cial de tem­po­rada, prou exi­gent. També, Mar­tino deu sen­tir-se orgullós i alleu­jat de com­pro­var la pri­mera impressió cau­sada entre tan prim­mi­rada parròquia, a qui s'ha ficat a la but­xaca a base de verb asse­nyat, arti­cu­lat, humil i tan intel·ligent per apli­car allò que hau­ria de ser regla pri­mor­dial quan arri­bes al nou lloc de tre­ball: si no està tren­cat, no cal que ho arre­glis. I just el pri­mer que va fer el Tata con­sistí a apai­va­gar la voràgine d'atenció demos­trant que sabia per­fec­ta­ment on es posava, quin era el model i pro­cla­mar que no calia res més que recu­pe­rar la màxima expressió abans de fer-lo evo­lu­ci­o­nar, fugint d'aven­tu­res, revo­lu­ci­ons i per­so­na­lis­mes que hau­rien gene­rat un alt grau de neguit.

Segur que el nou entre­na­dor s'haurà con­fes­sat del tot sorprès al cons­ta­tar que el Barça és, real­ment, més que un club, icona d'altíssima càrrega simbòlica en el país que repre­senta, el cen­tre de tan­tes i tan­tes vides. No és que sigui gran, és enorme, ina­bas­ta­ble. Fàcil ima­gi­nar que Mar­tino ha que­dat impres­si­o­nat per l'habi­tual des­me­sura de l'enti­tat en qual­se­vol sen­tit que hagi d'expli­car. Estem con­vençuts que els ha expres­sat sor­presa després de com­pro­var que tot el que envolta el Barça sigui gai­rebé qüestió d'estat, d'exa­ge­rada importància en el moment i que passa al següent punt d'atenció, també gegantí en mag­ni­tud, al cap de poques hores. Cons­tant­ment es des­pat­xen soufflés en aquesta cuina, plats que es paei­xen cinc minuts després de ser tas­tats, val­guin les decla­ra­ci­ons d'Abi­dal com últim exem­ple. Als amics els deu haver reco­ne­gut si cal o no cal cen­tral o com van les reu­ni­ons amb els supe­ri­ors tècnics o direc­tius, si es troba còmode amb tant d'aju­dant o si ha pro­jec­tat la vista enda­vant per mirar de cal­cu­lar el des­gast que li gene­rarà el càrrec. Llàstima que mai no conei­xe­rem les seves con­fes­si­ons al cer­cle emo­ci­o­nal íntim. Segur que aprendríem força del nou­vin­gut amb mirada fresca. Els d'aquí vivim massa con­di­ci­o­nats pel pes de les nos­tres dèries par­ti­cu­lars, les que cada culer arros­sega sense ser-ne gaire cons­ci­ent.