La candidatura de Madrid ha tornat a fracassar i, per quarta vegada, per tercera consecutiva, s'ha quedat sense els Jocs quan ja tenia la mel als llavis. No ha arribat al cor dels que havien de decidir. Els 94 membres del Comitè Olímpic Internacional (CIO) que van votar, han trobat que tenia més sentit decantar-se per Tòquio i fins i tot, abans, per Istanbul. Va ser una derrota amb sorpresa, que tindran de mal pair. Per repetida i per inesperada.

Com una premonició del que havia de venir, una tempesta imponent sobre Buenos Aires, simultània a les que es produïen a diferents punts de Catalunya, va impedir que arribés el senyal de televisió a pràcticament tot el món quan la delegació espanyola feia la presentació definitiva de la candidatura madrilenya.

El príncep de Girona havia fet hores extraordinàries a l'habitació 410 de l'hotel Hilton de la capital argentina –ep, res a veure amb la sèrie d'El Punt Avui del mes d'agost–, on s'allotgen els membres del COI. Diuen que entre ahir i abans-d'ahir en va rebre una vintena. Feina en va. El seu reial pare es va quedar a casa, que ja prou feina té per ell mateix. No hi ha hagut suborns, que se sàpiga, perquè no es pot considerar delicte muntar un envelat i oferir pernil de pota negra als electors que s'hi acostaven. Fa molt espanyol, això sí, encara que als delegats de Tòquio i Istanbul els agradés tan poc la hospitalària iniciativa que van elevar una queixa formal. Ja se sap que els designis de l'assemblea de COI són inescrutables i, precisament per això, tothom fa el que pot, i una mica més, en les últimes hores per decantar voluntats. Després de repetir com un mantra que la ciutat ja té un 80 per cent de les infraestructures necessàries –les té i les continuarem pagant–, la delegació espanyola va voler rematar la feina apel·lant a les emocions, tocant la fibra sensible, vaja. Van comptar, per a aquesta comesa, amb Mariano Rajoy, que transmet la mateixa passió que una medusa, i amb Ana Botella, que va fer l'espitx més fals i impostat de totes les intervencions de la jornada.

Ja hi haurà temps per analitzar en profunditat el perquè d'aquesta nova patacada a les aspiracions olímpiques de la capital d'Espanya i, sobretot, com pot afectar la frustració de l'establishment espanyol en la magra situació de l'esport català i, per extensió, en el procés engegat a Catalunya cap a la independència. De moment, ens estalviarem l'allau d'espanyolització que ja ens estava caient al damunt amb la cançó enfadosa de la marca España. O potser no. Potser provocarà un efecte rebot, s'intensificarà l'ofensiva i les trobades clandestines entre Mas i Rajoy –si n'hi torna a haver– ja no serviran ni perquè “tolerin” la consulta, que es farà “sí o sí” el 2014. Però tant se val. Fem via, que es compleixin els calendaris i treballem perquè el 2020 puguem competir com a catalans en els Jocs de Tòquio. És a les nostres mans. Queden set anys.