Opinió

Ressenya d'un culer bipolar

Per primera vegada en mesos, em sento valent i atractiu

El Sevi­lla empata en el minut 90 apro­fi­tant un mar­catge zonal a l'home en què no ens hem tocat gaire per no vio­len­tar el per­so­nal. La reacció és vis­ce­ral. Bai­xen tots els sants i ves­teixo un llis­tat d'impro­pe­ris que van de Sami­tier, que tam­poc defen­sava les juga­des a pilota parada, a la panxa de ver­mut domi­ni­cal de Mar­tino. I, és clar, després del clàssic rebot del tovalló en què ali­mento les sus­picàcies envers el posat estoic del nou entre­na­dor, pon­ti­fico, amb el to del culer neuròtic trau­ma­tit­zat pel com­plex de Ste­aua, que en aquests detalls es per­den les lli­gues i que ja ens podem pre­pa­rar, perquè ini­ciem una tra­ves­sia pel desert que faran bons els anys de Gas­part. En defi­ni­tiva, tenim una plan­ti­lla que no pot com­pe­tir en els par­tits en què es deci­dei­xen els títols i, ben pen­sat, etzibo men­tre cer­ti­fico de reüll que avui la meva dona tam­poc està per feina, millor que ens fotin fora aviat i així evi­tem remol­car el nos­tre declivi per parat­ges bava­re­sos. Però en el fut­bol, com a la vida, un segon és sufi­ci­ent per fer girar la roda de nou, i just aquell ins­tant en què anava a tru­car a ma mare per pre­gun­tar-li si real­ment era fill seu, l'Ale­xis, el juga­dor amb més auto­es­tima de l'hemis­feri sud (al nord hi ha l'Ibra­hi­mo­vic), marca el 3 a 2 a ritme d'una bot­zina en ago­nia. Recu­llo els tova­llons. Peto­nejo la dona, un amic, i surto fora per abraçar el gat que esva­lota el veïnat en època de zel. Aquest any, sí. Tenim un equip amb tem­pe­ra­ment que, a pesar d'arri­bar exhaust pels com­pro­mi­sos inter­na­ci­o­nals, ha com­pe­tit a cegues sense per­dre la fe en la seva essència. Tot s'ha de dir, aquests par­tits no els guanyàvem ni en l'època dau­rada de Guar­di­ola! Sedu­eixo la meva dona i li ho explico. La pausa d'aquest entre­na­dor es trans­muta en els juga­dors en forma de per­se­ve­rança, i mira, què vols que et digui, firmo tro­bar-me el Bayern a vui­tens, perquè, ja se sap, els equips forts, com més aviat els fotem al car­rer, millor. Per pri­mera vegada en mesos, em sento valent i atrac­tiu. Esguardo de reüll el pano­rama. Jo posaré el 4 a 2 amb una jugada ini­ci­ada pel por­ter. Ho por­tem a la sang: som uns gua­nya­dors.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.