La pilota com a sistema
ha acompanyat
el Madrid el darrer decenni, però marquen molts gols i guanyen partits
Si la qüestió són el tres punts, el debat s'acaba aquí. Però com l'estètica, que diuen que tant ens perd als catalans, és indivisible del futbol del Barça, alguna cosa es deu poder dir, suposo, sense que ningú se senti ferit.
A veure, si el millor Barça de la història va haver de patir el més ferm rebuig i menyspreu dels que ni volien Guardiola i encara més, li desitjaven una ràpida facturació tot just posar-se a caminar en aquell final d'estiu del 2008, deixeu-nos posar cara d'estranyesa davant d'això que estem veient en els darrers partits, força allunyat d'una idea que ha dut l'entitat als més unànimes reconeixements mundials.
Quan els integrants del cos tècnic repeteixen que no han vingut a trair res del que s'ha estat fent, i tan sols el que volen és recuperar la pressió com es feia abans –és a dir, jugar com jugava el Barça de Guardiola–, a un li queda l'estranyesa que si l'objectiu és el que defensen, potser la cosa cada dia s'està allunyant més.
En tot això, el que més sorprèn no són l'aficionat i els analistes, que preveuen aquest canvi de rumb amb naturalitat esperant l'arribada un altre cop del gran Barça, semblant a l'espera que es va fer quan Robson va aterrar al club (sí, el Barça golejava, però no jugava a res), sinó l'actitud dels futbolistes, solidaris amb la nova causa, fet que fa sospitar que més que defensar el nou model, del que estaven fins al capdamunt era de l'anterior, per això d'haver de pressionar, estar en tensió i donant-ho tot durant els noranta minuts, que era l'exigència de Guardiola.
Després de sentir dir Piqué que els jugadors eren esclaus d'aquella idea, fet que va haver matisar per la magnitud de la rucada, tot quadra molt més: estan farts de tocar, de controlar, de pressionar i de viure al límit i no els fa cap mena de cosa fer com el Madrid: cedir la pilota i provar-ho al contraatac. Els resultats, fins ara, són prou evidents: no juguen a res, cantarella que ha acompanyat el Madrid el darrer decenni, però marquen molts gols i guanyen partits. Què més es pot demanar d'un equip, oi?
Doncs res, donem per amortitzat el que hem vist fins ara i saludem una nova manera de jugar, sorprenentment de moment sense la participació habitual d'una de les peces fonamentals del futbol guardiolà, com és Andrés Iniesta, desaparegut del protagonisme que abans ningú li discutia i a qui ara les rotacions i el maniobrar per la banda de Neymar han relegat a un paper secundari.
Si la gent vol triomfs, en té, alguns amb més suspens que d'altres, acompanyats del lideratge en la lliga i en la lliga de campions.
Ara que si la variant més destacada fins ara són els canvis d'orientació del joc, amb pilotades sense sentit, ni criteri ni encert, i el replegament per tancar files i defensar més compactes per sortir al contraatac, seria millor dir obertament que el Barça ha girat full. S'agrairia l'honestedat. Encara queda l'esperança que aquest malson futbolístic sigui pel nefast estat de forma de molts jugadors i que a mesura que recuperin el to tots ells tornarà el futbol que dóna sentit a la Masia.