Opinió

No és la possessió, és el control!

El Barça està en fase de mutació. La possessió només és una eina. La clau consisteix a consolidar un model que permeti controlar el joc, que sigui recognoscible, sòlid i competitiu

I va arribar el dia. Alguns gairebé ho veuen com un cataclisme: dissabte passat el Barça no va guanyar el seu rival en la possessió de la pilota per primer cop en cinc anys. I ara què hem de fer? Allò que més d'un i de dos (i de centenars i milers) han estant venent com un concepte absolut, com un bé superior que havia de dominar per sempre més, s'ha ensorrat, igual com és desploma un imperi: avui hi és, demà ja no hi és. El problema va arrencar quan es va confondre la part pel tot. La possessió ha estat, és i serà, senzillament, una de les moltes eines que els entrenadors tenen al seu abast per aconseguir el més important: el control del partit. Pots triar el joc directe, la possessió, el contraatac, són només eines que tenen una sola finalitat: assolir l'objectiu plantejat. I fins i tot –això als puristes els semblarà un sacrilegi– si hi ha plantilla per fer-ho, un equip les pot alternar i barrejar en un mateix partit, en funció dels seus interessos. Per tant, centrar el debat en una superioritat, diguem-ne legitimadora, de la possessió respecte al contraatac o la transició és equivocar-se. I tampoc té res a veure amb el virtuosisme tècnic ni amb l'estètica: un contraatac ben executat pot estar al mateix nivell de plasticitat que una possessió que inclogui una circulació de pilota que vagi de banda a banda del camp i acabi en gol. No importen el nombre de tocs ni els segons. I és necessita un altíssim nivell tècnic i molt treball tàctic si es volen executar a un alt nivell. Per tant, el més important és aconseguir que es jugui al que a tu t'interessa, que imposis les regles, que dominis la situació, que facis prevaldre el model de joc que vols desenvolupar. Això sí, el que has de tenir clar, i aquí hi ha la mare dels ous, és saber a què vols jugar: ho has de treballar i la millor manera de constatar que vas pel bon camí es veu en la capacitat que tens de fer-ho evident en els partits, de mostrar-te com un equip cohesionat, que no emet símptomes de fragilitat, ni de desequilibri. Per exemple, la pressió alta és millor que la pressió a partir de mig del camp? Depèn, si vas a pressionar a l'àrea contrària i un cop el rival ha superat la primera línia de pressió troba fàcilment espais per jugar i et fa mal, ets un equip fràgil. Doncs tira enrere i protegeix-te, treballa més la pressió alta en els entrenaments i quan l'ha tinguis perfectament greixada, la utilitzes.

El Barcelona que està a les ordres de Gerardo Martino està experimentant una mutació, es troba en fase de transició, buscant les eines que li aniran millor pensant en els reptes que ha d'afrontar i en els rivals concrets. Per això dubta i ofereix escletxes i símptomes de fragilitat, amb períodes de descontrol durant algunes fases del partit. Però això no és un problema de més o menys possessió, té a veure amb la capacitat de consolidar un model futbolístic que et permeti controlar el joc –com va fer al seu moment Pep Guardiola–, que et faci recognoscible, sòlid i competitiu.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)