I va arri­bar el dia. Alguns gai­rebé ho veuen com un cata­clisme: dis­sabte pas­sat el Barça no va gua­nyar el seu rival en la pos­sessió de la pilota per pri­mer cop en cinc anys. I ara què hem de fer? Allò que més d'un i de dos (i de cen­te­nars i milers) han estant venent com un con­cepte abso­lut, com un bé supe­rior que havia de domi­nar per sem­pre més, s'ha ensor­rat, igual com és des­ploma un imperi: avui hi és, demà ja no hi és. El pro­blema va arren­car quan es va con­fon­dre la part pel tot. La pos­sessió ha estat, és i serà, sen­zi­lla­ment, una de les mol­tes eines que els entre­na­dors tenen al seu abast per acon­se­guir el més impor­tant: el con­trol del par­tit. Pots triar el joc directe, la pos­sessió, el con­tra­a­tac, són només eines que tenen una sola fina­li­tat: asso­lir l'objec­tiu plan­te­jat. I fins i tot –això als puris­tes els sem­blarà un sacri­legi– si hi ha plan­ti­lla per fer-ho, un equip les pot alter­nar i bar­re­jar en un mateix par­tit, en funció dels seus interes­sos. Per tant, cen­trar el debat en una supe­ri­o­ri­tat, diguem-ne legi­ti­ma­dora, de la pos­sessió res­pecte al con­tra­a­tac o la tran­sició és equi­vo­car-se. I tam­poc té res a veure amb el vir­tu­o­sisme tècnic ni amb l'estètica: un con­tra­a­tac ben exe­cu­tat pot estar al mateix nivell de plas­ti­ci­tat que una pos­sessió que inclo­gui una cir­cu­lació de pilota que vagi de banda a banda del camp i acabi en gol. No impor­ten el nom­bre de tocs ni els segons. I és neces­sita un altíssim nivell tècnic i molt tre­ball tàctic si es volen exe­cu­tar a un alt nivell. Per tant, el més impor­tant és acon­se­guir que es jugui al que a tu t'interessa, que impo­sis les regles, que domi­nis la situ­ació, que facis pre­val­dre el model de joc que vols desen­vo­lu­par. Això sí, el que has de tenir clar, i aquí hi ha la mare dels ous, és saber a què vols jugar: ho has de tre­ba­llar i la millor manera de cons­ta­tar que vas pel bon camí es veu en la capa­ci­tat que tens de fer-ho evi­dent en els par­tits, de mos­trar-te com un equip cohe­si­o­nat, que no emet símpto­mes de fra­gi­li­tat, ni de dese­qui­li­bri. Per exem­ple, la pressió alta és millor que la pressió a par­tir de mig del camp? Depèn, si vas a pres­si­o­nar a l'àrea contrària i un cop el rival ha superat la pri­mera línia de pressió troba fàcil­ment espais per jugar i et fa mal, ets un equip fràgil. Doncs tira enrere i pro­te­geix-te, tre­ba­lla més la pressió alta en els entre­na­ments i quan l'ha tin­guis per­fec­ta­ment grei­xada, la uti­lit­zes.

El Bar­ce­lona que està a les ordres de Gerardo Mar­tino està expe­ri­men­tant una mutació, es troba en fase de tran­sició, bus­cant les eines que li ani­ran millor pen­sant en els rep­tes que ha d'afron­tar i en els rivals con­crets. Per això dubta i ofe­reix esclet­xes i símpto­mes de fra­gi­li­tat, amb períodes de des­con­trol durant algu­nes fases del par­tit. Però això no és un pro­blema de més o menys pos­sessió, té a veure amb la capa­ci­tat de con­so­li­dar un model fut­bolístic que et per­meti con­tro­lar el joc –com va fer al seu moment Pep Guar­di­ola–, que et faci recognos­ci­ble, sòlid i com­pe­ti­tiu.