No sóc un seguidor del beisbol però tota aquesta temporada estic impressionat amb el comiat d'homenatge que tots els equips professionals americans estan fent a Mariano Rivera i que va culminar dijous a l'estadi dels Yankees de Nova York, el seu equip.

Rivera és un mite del beisbol. Ha jugat dènou temporades en l'equip de Nova York, ha guanyat cinc campionats del món, ha estat en tretze All-Star, té el rècord de saves i partits acabats i a més a més és una gran persona que s'ha fet estimar per tothom.

Per la combinació de totes dues coses segurament aquesta seua darrera temporada ha estat homenatge rere homenatge. Era impressionant veure en cada estadi que visitava la reacció dels espectadors, les mostres públiques de respecte i estima que li oferien els clubs. Fins i tot els fans aplaudien les seues bones jugades contra els seus propis equips. Una lliçó enorme de fair-play i respecte.

Però calia esperar el darrer dia a casa. I va arribar dijous. Rivera va complir amb la seua feina, encara que els Yankees van perdre. Quan va fer el seu darrer llançament tot l'estadi, ple a vessar, es va posar dempeus per veure'l. I quan Derek Jeter i Andy Pettitte van anar a demanar-li el canvi, el món es va aturar. Rivera va perdre per primera vegada la seua llegendària mesura i plorà com un xiquet abraçat als seus companys. L'estadi va estar aplaudint més de deu minuts seguits. I quan dic l'estadi no parle només dels espectadors. Els jugadors de l'equip rival van eixir de la banqueta i es van posar en fila a aplaudir. Els àrbitres, això no ho havia vist mai, aplaudien. I fins i tot la policia, que normalment vigila des del camp, es va girar i va aplaudir.

Després, Rivera va dir que havia estat un final perfecte, i jo des del sofà vaig envejar un esport que sap acomiadar així els seus herois.