Con­fes­sem l'heret­gia: no vam pen­sar en Messi durant els noranta minuts de Cel­tic Park. Ni un sol ins­tant, ja pot posar-nos la pena que dis­posi la santa inqui­sició blau­grana per aquesta blasfèmia. És més, com que no ens lliu­ra­rem de la forca, bui­dem el pap: l'equip ens va encan­tar en la lec­tura del matx, en el desig d'anar esto­vant la roca rival a còpia de paciència, com qui retira sorra de la mun­ta­nya amb una sim­ple culle­reta con­vençut que la per­se­ve­rança farà caure la mola. Ser un gran juga­dor, for­mar un gran equip, no com­porta sovint prac­ti­car el fut­bol de manera intel·ligent. Com que aquest és ter­ri­tori de tòpics i fra­ses fetes, hem hagut d'empas­sar la murga sobre l'absència del millor juga­dor de la història com un tri­but injust, curt de mires, però fac­tura habi­tual, càrrega impos­si­ble de des­em­pa­lle­gar. Men­tre l'argentí esti­gui pel mig, la lec­tura dels par­tits del Barça cele­brats sense ell a bord que­darà con­di­ci­o­nada per la seva gran­desa i pro­jecció. Un cop assu­mida l'evidència, dei­xem-nos d'històries, de Mes­si­de­pendències i de fer bullir l'olla de les inter­pre­ta­ci­ons sense cap fondària. La victòria a Glas­gow va resul­tar pre­ci­osa per una infi­ni­tat de detalls apre­ci­ats en lec­tura prim­mi­rada. Ells, que cada cop són més rústics en el seu estil, ho con­fi­a­ven tot al fet que Sama­ras sabés forçar alguna falta late­ral cai­gut a banda, que el davan­ter grec fes picar l'esquer a algun dels cen­trals encar­re­gats de la vigilància. No se'n van sor­tir, perquè al cap de deu minuts ja els havien vist el llautó i havien des­co­bert el parany parat.

No vam pen­sar en Messi perquè la vari­e­tat i riquesa de l'arse­nal bar­ce­lo­nista dóna per tapar la carència del geni, perquè es van dedi­car a enlles­tir la feina desac­ti­vant les for­ces adversàries amb un reper­tori ingent d'alter­na­ti­ves. Tant se val si aquell va anar més fi o l'altre no va des­co­llar en la pas­si­o­nal nit esco­cesa. El cas és que l'equip va rut­llar amb la pre­cisió d'un rellotge suís, amb la con­cen­tració dels cinc sen­tits i la qua­li­tat que han demos­trat fins a afar­tar-nos d'èxits. Quan, ja a les aca­ba­lles, vam veure en acció dos punyals per banda, Ale­xis i Tello, dis­po­sats a tirar cur­ses ver­ti­cals, i Ney­mar flo­tant pel mig del camp com Muham­mad Alí al ring, pensàvem que això repre­sen­tava una clara mos­tra entre les mil a desen­vo­lu­par que han de mar­car l'evo­lució del model. Cer­ti­ficàvem que s'han posat mans a l'obra i obren espe­rançador camí. El matx va ser preciós, un plat pre­pa­rat per a pala­dars exi­gents entre els que apor­ta­ven art i els que suma­ven múscul. I no hi era Messi. I ni vam pen­sar en ell. Ni l'empra­rem d'excusa men­tre falti, perquè no cal, és injust, sig­ni­fica veure el món per un petit forat car­re­gat de manies. A banda d'ell, hi ha un equipàs. Quan s'hi posen, és clar.