Tata Martino ha posat nom a la cosa de la manera més natural. La cosa és l'entorn, els tremolors abans d'una gran cita, després del primer empat. La cosa és la nostàlgia tràgica pel futur que mai serà, pel passat que no tornarà. La cosa són les set plagues com a amenaça contínua, és aquell fitxatge que corre amb una llufa i tota la pressió del Camp Nou a sobre, és comptar com bojos passades llargues i curtes, com els llargs i curts d'una sardana. Tot mil·limètric i purista, jugant a extreure veritats universals de la realitat més recent: la cosa també és tenir poca memòria i passar per alt dècades d'història. Qui recorda, ara, el debat de l'estil i les patates? Hi afegeixo les patates perquè és una altra possible polèmica: si són millor les patates Kennebec o les gallegues, si són millors les primerenques o les grogues. No es creguin, segons com, les Kennebec poden semblar un enemic insondable. Dic les patates com a objecte de debat estèril perquè així es destorbaria poc l'equip. És clar que, per estèril, la moció de censura fantasma de la setmana passada, que abans d'engegar ja duia els petards mullats. O l'intercanvi de declaracions petards entre el president del Barça i el definidor justament de l'entorn.

Ha arribat Tata Martino, amb el seu parlar calmós però precís, calmós però vigila, amb aquells girs lingüístics de contorsió i d'aproximació que ensenyen una altra llengua més manejable... Ha arribat el Tata i amb una frase genial, espurnejada d'ironia, ha resumit la cosa: “Vaig descobrint la necessitat d'una crisi setmanal, no m'enutjo.” L'afirmació desarma una part dels neguits vacus amb què ha passat el barcelonisme aquest inici de temporada, navegant, com de costum, en les aigües bipolars. Per això aquest tarannà del Tata és benefactor: un punt obstinat, de saber cap a on vaig malgrat la crisi setmanal, i sobretot i el més important, de convèncer els jugadors de cap on cal anar. Qui, abans, havia canviat Messi sense que el jugador tingués molèsties? O qui havia establert aquestes rotacions al mig del camp per evitar que arribessin fosos a final de temporada?

I així, de crisi en crisi, el Barça de Tata Martino ha establert un propi rècord d'arrencada victoriosa en la lliga, i queda a prop del rècord absolut, un rècord franquista que només podia ostentar el Madrid. Això, ho sap prou el Tata, no valdrà res si no es continua la feina de solidificació de totes les línies de l'equip, de rotació i recuperació de jugadors. Però arribar a aquesta aturada de seleccions amb Messi –i Mascherano i Alba i Puyol– lesionats, i malgrat això, tenir un somriure d'orella a orella, celebrant el joc de Bartra, Neymar i fins i tot d'Alexis no té preu. Del partit contra el Valladolid, la principal recança que me'n va quedar va ser per què no havien entrat Sergi Roberto i Dos Santos. Significatiu. Beneïda crisi setmanal.