La crisi setmanal

Tata Mar­tino ha posat nom a la cosa de la manera més natu­ral. La cosa és l'entorn, els tre­mo­lors abans d'una gran cita, després del pri­mer empat. La cosa és la nostàlgia tràgica pel futur que mai serà, pel pas­sat que no tor­narà. La cosa són les set pla­gues com a amenaça contínua, és aquell fit­xatge que corre amb una llufa i tota la pressió del Camp Nou a sobre, és comp­tar com bojos pas­sa­des llar­gues i cur­tes, com els llargs i curts d'una sar­dana. Tot mil·limètric i purista, jugant a extreure veri­tats uni­ver­sals de la rea­li­tat més recent: la cosa també és tenir poca memòria i pas­sar per alt dècades d'història. Qui recorda, ara, el debat de l'estil i les pata­tes? Hi afe­geixo les pata­tes perquè és una altra pos­si­ble polèmica: si són millor les pata­tes Ken­ne­bec o les galle­gues, si són millors les pri­me­ren­ques o les gro­gues. No es cre­guin, segons com, les Ken­ne­bec poden sem­blar un ene­mic inson­da­ble. Dic les pata­tes com a objecte de debat estèril perquè així es des­tor­ba­ria poc l'equip. És clar que, per estèril, la moció de cen­sura fan­tasma de la set­mana pas­sada, que abans d'enge­gar ja duia els petards mullats. O l'inter­canvi de decla­ra­ci­ons petards entre el pre­si­dent del Barça i el defi­ni­dor jus­ta­ment de l'entorn.

Ha arri­bat Tata Mar­tino, amb el seu par­lar calmós però precís, calmós però vigila, amb aquells girs lingüístics de con­torsió i d'apro­xi­mació que ense­nyen una altra llen­gua més mane­ja­ble... Ha arri­bat el Tata i amb una frase genial, espur­ne­jada d'iro­nia, ha resu­mit la cosa: “Vaig des­co­brint la neces­si­tat d'una crisi set­ma­nal, no m'enutjo.” L'afir­mació des­arma una part dels neguits vacus amb què ha pas­sat el bar­ce­lo­nisme aquest inici de tem­po­rada, nave­gant, com de cos­tum, en les aigües bipo­lars. Per això aquest tarannà del Tata és bene­fac­tor: un punt obs­ti­nat, de saber cap a on vaig mal­grat la crisi set­ma­nal, i sobre­tot i el més impor­tant, de convèncer els juga­dors de cap on cal anar. Qui, abans, havia can­viat Messi sense que el juga­dor tingués molèsties? O qui havia esta­blert aques­tes rota­ci­ons al mig del camp per evi­tar que arri­bes­sin fosos a final de tem­po­rada?

I així, de crisi en crisi, el Barça de Tata Mar­tino ha esta­blert un propi rècord d'arren­cada vic­to­ri­osa en la lliga, i queda a prop del rècord abso­lut, un rècord fran­quista que només podia osten­tar el Madrid. Això, ho sap prou el Tata, no valdrà res si no es con­ti­nua la feina de soli­di­fi­cació de totes les línies de l'equip, de rotació i recu­pe­ració de juga­dors. Però arri­bar a aquesta atu­rada de selec­ci­ons amb Messi –i Masc­he­rano i Alba i Puyol– lesi­o­nats, i mal­grat això, tenir un som­riure d'ore­lla a ore­lla, cele­brant el joc de Bar­tra, Ney­mar i fins i tot d'Ale­xis no té preu. Del par­tit con­tra el Valla­do­lid, la prin­ci­pal recança que me'n va que­dar va ser per què no havien entrat Sergi Roberto i Dos San­tos. Sig­ni­fi­ca­tiu. Beneïda crisi set­ma­nal.