I prou!
els d'abans, saben que una assemblea, de la manera com es representa, amb socis que ni hi són ni se'ls espera,
no funciona
L'assemblea de socis compromissaris transcorria per un camí sense sots quan un soci va fer una intervenció d'aquelles llargues i enrevessades fins a l'eternitat, per dir que per què s'havia d'actualitzar el cens. Sí, va aconseguir crispar els nervis del president que, en un discurs que anava in crescendo, va acabar amb un contundent: “I prou!” Tot seguit, com adonant-se que havia parit una sentència barcelonista per a la posteritat, tipus ¡Al loro! de Joan Laporta, no es va estar d'apuntar un somriure inamovible al seu rostre per rebaixar tensions.
El cas és que al marge de l'encert o no del president en aquesta escalfada amb un soci, i de l'abrupta resposta, el Barça d'ara i el de no fa pas gaires anys té molta raó en matèria de revisió del cens.
La junta de Laporta, que va tenir l'ocurrència d'obrir el club per inscriure milers de socis sense destí, també va impulsar amb una gran idea el control del cens i que tothom passés pel Camp Nou per confirmar que el nom que apareixia al seu DNI i el del carnet de soci coincidia. Va passar que amb l'ocurrència del Gran repte, el club va confondre recaptar diners fàcils i ràpids amb obrir la porta del club a milers i milers de persones a les quals no es podia oferir més que tenir un carnet quasi inservible. Després va aparèixer allò que qui tenia carnets podia optar a entrades, i va ser quan milers de nens, a un cost econòmic residual, van començar a donar-se d'alta i a optar a entrades, qui sap si per revendre-les o fer-ne un mal ús. Per poder tallar en sec sospites de pràctiques abusives, el club, deu anys després del primer control del cens, ha impulsat una nova campanya que d'entrada hauria de ser aplaudida sense fissures per tots els socis del club, ja que quin millor senyal d'autenticitat hi ha a banda que el Barça sàpiga exactament qui és qui de la llista de socis.
Que algun soci no ho vegi clar, per la molèstia que comporta desplaçar-se al Camp Nou, té el seu sentit, però tenint en compte que el Barça ha concedit un marge d'allò més generós, resulten ridícules les queixes, fins al punt que, el rampell del president Rosell és quasi comprensible. Més suports hauria rebut, segur, el soci queixós si en comptes d'arremetre contra un fet que no té cap recorregut com és dubtar de la política de control de cens del club, hagués subratllat la situació ridícula que un any més ha representat l'escenificació de l'assemblea, no pel seu significat, sinó per la seva litúrgia, criticada fins a l'extenuació pels actuals dirigents quan no ho eren, pels anteriors abans de ser-ho i pels que ara aspiren a ser-ho algun dia. Tots saben que una assemblea, de la manera com es representa des de la platea, amb socis que ni hi són ni se'ls espera, no funciona. Una dada curiosa reflecteix quin és el múscul d'aquest òrgan: l'assembla quasi va arribar als 600 assistents en el seu pic màxim, però quan es va votar el punt més important (estatuts), una hora abans que comencés el partit del Barça, hi havia dues persones menys de les que hi havia quan es va posar en marxa la reunió, és a dir, 431. Sí, un 0,2% de la massa social.