D'acord, la capacitat de sorpresa mai no s'esgota, tant en la vida com en el futbol, però no sé pas de què ens sorprenem, si fa tants anys que ens coneixem. Quan surten amb l'acusació de teatre contra Neymar, intenten incidir, condicionar i repetir allò que han fet infinites vegades; ells, que tan fluixa llueixen la boca a l'hora de titllar de nazis a tots aquells que discrepen de la seva intolerant cosmovisió, consistent en escombrar cap a casa burlant-se, si cal, de la més elemental raó i evidència. Sempre han fet tot el possible per menysprear, minimitzar, embrutar les excel·lències del club blaugrana, negant el pa i la sal, disposats a repetir mil cops l'última mentida tot just creada per fer creure als seus acòlits que continuen en possessió de la veritat absoluta. I ja sabem qui era, el creador de la fórmula, no cal repetir-ho ara. Són els mateixos altaveus a sou del poder blanc que, fins i tot, quan gaudien de major poder autoritari, conspiraven en propaganda, capaços de fer creure a la víctima que era culpable.

Encara no han revisat, ni corregit ni demanat perdó per llargues dècades d'aferrissada voluntat d'alterar la competició esportiva en benefici propi, emprant tota mena de trucs i camàndules per guanyar i, de passada, fer-nos sentir humiliats, perdedors, derrotistes. En els últims anys hem viscut una prova definitiva del seu tarannà i sembla que no en som conscients, no hem après la lliçó: mentre el Barça obtenia l'admiració mundial, la justa consideració de millor equip de tots els temps, capdavanter de la bellesa a través de la pilota, ens negaven parlant de dopatge, de qualsevol baixesa, incloent-hi la llufa del teatre. Teatre és la ficció que ells han manegat anys i panys, si ens posem curosos en la definició.

I mentre ens ofenem per aquestes barroeres maniobres, mentre l'enveja impulsa les seves pulsions, passen coses que els defineixen de dalt a baix, detalls que ultrapassen de llarg la consideració d'anècdota. Dies enrere, entrevistat a la Cadena Ser, Florentino Pérez qualificava Bale de millor jugador del moment, i quan li demanaven arguments que suportessin tan pelegrina idea, contestava sense embuts, amb aquella arrogància tan seva i comuna: “Perquè ho dic jo.” I prou, que això va així, amén a l'Ésser Superior. La desfilada de les mentides constants no s'aturarà mai mentre no tornin a veure i gaudir d'un Barça humiliat, perdedor, que acata l'statu quo d'aquest poder natural del qual estan convençuts: són els millors i la resta és alteració de l'ordre gairebé diví al planeta Terra. Recordeu tot el que han dit de Messi i us sorprendreu només que encara us sorprengui. Home, si són així i mai no canviaran. I també ja sabem que aquests estirabots no es limiten al futbol.