El cap de setmana es van produir en dos escenaris propers actuacions memorables de pilots gràcies als quals el mundial de fórmula 1 i Moto GP tenen garantit espectacle durador: Marc Márquez en les motos i Romain Grosjean en cotxes. Malgrat que cap dels dos va guanyar, els seus podis confirmen que la seva joventut i atreviment ens faran viure curses d'allò més excitants.

Tots tos, però, han estat renyats públicament pels més veterans, perquè sembla que amb el seu atreviment i agressivitat han provocat la por dels pilots consolidats, que han vist perillar, diuen, la integritat física, però sobretot han vist perdre la seva hegemonia, que és tant com acabar perdent els millors cotxes i també els calés que això comporta.

Grosjean arriba de la GP2, la veritable cursa de prototips, en què el pilot quasi ho és tot. En aquestes curses, molt millors que la F-1 de llarg, els pilots que ambicionen la fama i els calés que hi ha en la F-1 es trenquen la cara en cadascuna de les dues curses del cap de setmana i propicien un espectacle no apte per a puristes. Allà on hi ha un forat, o sembla que hi és, el morro de qualsevol GP2 està autoritzat per entrar. Amb aquest esperit arriben aquests valents a la F-1, en què ràpidament els toquen el crostó, perquè els veterans diuen que els cadells són massa agressius.

A Moto GP passa el mateix, ja que els que cobegen el títol de campió han fet una ascensió semblant per les categories inferiors i saben que el pa que s'hi dóna no és cap altre que constants batusses temeràries en cada revolt. En aquest hàbitat és on ha crescut Márquez. I amb aquest perfil és com ha entrat a Moto GP.

Ha sorprès molt, fins al punt que ha estat desagradable des que va pujar a l'Honda, escoltar que és massa agressiu. Fins i tot li han arribat a perdonar la vida. És el cas, per exemple, de Jorge Lorenzo, a qui Márquez va pispar la cursa de Jerez, amb un punt de murrieria que el mallorquí també ha aplicat força sovint.

Escoltar les queixes de Lorenzo i Dani Pedrosa durant l'any, i sobretot després de la sanció que es va aplicar al cerverí el cap de setmana, ha estat de vergonya aliena. Ara li toca a Márquez, és el seu moment. Ell fa coses que els altres han deixat de fer o que ni tan sols han intentat fer. Sí, diumenge Pedrosa es va tornar a escapar i en el currículum va tornar a inscriure una victòria sense un cos a cos. Possiblement, ha estat això el que sempre li hem trobat a faltar, fins i tot quan en categories inferiors tenia Jorge Lorenzo empaitant-lo i el català ja es queixava.

Marc Márquez sembla que no està per a tants planys ni queixes. Quan guanya, amb el seu meravellós somriure, ho celebra d'allò més bé amb tothom. Quan no guanya, sense deixar de somriure, mai no troba una excusa on amagar-se. Ha arribat un pilot que sembla que quan acaba la cursa ens pregunta amb el seu somriure si ens ho hem passat bé i si hem vibrat com ell. No cal dir-ho, amb pilots com aquest, que a més són de casa, no podem fer altra cosa que tenir-hi una afinitat indestructible, perquè feia molts anys que esperàvem un Marc.