Devem ser en època de llufes perquè aquests dies en surten com bolets després de la pluja. Així, per exemple, Neymar ja té penjada la llufa que és un piscinero que no para de simular faltes. La de Gerardo Martino és que fa les alineacions i els canvis amb cronòmetre i calculadora. També Ancelotti en té una, que és l'entrenador titella de Florentino Pérez. Bale ja és el caprici més car de la història del futbol. I Sandro Rosell s'ha autopenjat la llufa de salvavides dels nens culers. Segur que n'hi ha més i de cada una se'n podria fer un article, però la setmana és prou rellevant per al Barça des del punt de vista esportiu per deixar de banda la palla. Perquè el partit d'avui amb el Milan i el de dissabte amb el Madrid no són decisius per a l'equip blaugrana, però posaran a prova coses importants com ara quin peu calça el famós vestidor i quina credibilitat real hi té Tata Martino, que sí que són elements decisius per a l'èxit d'aquest i de qualsevol equip.

Les rotacions no són una dèria de boig de la banqueta. Són mètode i filosofia, una forma de gestionar la plantilla, un camí per arribar a l'objectiu més ambiciós, un equilibri determinat entre ego i col·lectiu, entre el curt i el llarg termini. No són una broma. Justament per això no poden ser pura matemàtica encara que la pluja fina de l'entorn ja li estigui plantificant a Martino aquesta llufa. El que importa és com afecta el mètode als jugadors i per tant al rendiment de l'equip. Perquè el jugador vol jugar sempre, però és més fàcil pair la suplència davant Osasuna que davant el Milan o el Madrid. I tanmateix el sistema de rotacions ha permès establir que almenys quinze jugadors (entre quinze i disset) podrien ser titulars en qualsevol dels dos partits. És un gran què. Però, és clar, entre quatre i sis tindran un disgust i alguns (o molts) dubtes. Aquesta setmana no només estan en joc els punts i la ratxa impecable del Barça, sinó conceptes com ara el grup, la solidaritat, l'interès col·lectiu i el lideratge de l'entrenador. Vejam.