Hi va haver un temps que, certament, el País Valencià havia d'esdevenir no només la platja de Madrid sinó la Califòrnia del Mediterrani. El projecte partia, com explica Germà Bel en l'imprescindible Espanya, capital París, d'una contradicció imperial: Madrid és l'única capital europea que no té aigües navegables, fet que la converteix històricament en una ciutat comercialment inútil. La relació entre Madrid i el País Valencià va arribar al punt àlgid coincidint amb la màxima altitud de la bombolla immobiliària i financera, amb Bancaja i Caja Madrid com a còmplices necessaris. El model era, agafem-nos fort, el de Dubai, Qatar i els Emirats Àrabs en general. Aixecar del no res uns esdeveniments gegantins que posarien València al centre de l'univers. Aquells deliris de grandesa d'Eduardo Zaplana, Francisco Camps, Rita Barberà, Carlos Fabra i Esperanza Aguirre, ideòloga de la Madrid mediterrània, probablement van tocar sostre amb la copa d'Amèrica de vela el 2007 i el 2009.

La ciutat va pagar bitllo-bitllo 90 milions d'euros per ser la seu de l'esdeveniment. La construcció del port America's Cup, de 900.000 metres quadrats, va tenir un cost de 438 milions. El projecte era paral·lel a la faraònica Ciutat de les Arts i les Ciències, dissenyada per Santiago Calatrava. Amb el temps, el fastuós port ha quedat infrautilitzat i un dels grans símbols de la pujança de València, el Palau de les Arts, amenaça de perdre la seva luxosa coberta per culpa dels despreniments en el trencadís que el cobreix. Amb només set anys de vida i un cost de 478 milions (la previsió inicial era un centenar) Calatrava se'n renta les mans tot i les ferotges crítiques de la Coalició Compromís al Parlament.

Passaré per alt un altre escàndol que ha sortit aquests dies en la premsa –les donacions de fons públics de Barberà i Camps a l'Institut Noos d'Urdangarin a canvi de res (sic)– i citaré un reportatge de fa una setmana a L'Equipe per il·lustrar el cementiri esportiu valencià. El diari francès denunciava amb imatges reveladores les ruïnes que havien quedat a tota la ciutat després de l'anul·lació probablement definitiva dels grans premis de fórmula 1. València havia apostat per convertir-se en la “Mònaco espanyola”, segons explicava el diari, i pel camí ho havia perdut tot. La Generalitat es va gastar entre el 2008 i el 2013 entre 90 i 275 milions per un gran premi que mai va donar ni un euro de benefici. L'aliança entre Bancaja i Caja Madrid, després Bankia, per convertir València i el País Valencià en un símbol del poder emergent espanyol per sobre de la “provinciana” Barcelona es va esfondrar quan tots els sistemes de control bancaris del planeta es van adonar que tot allò era fum.

El futbol també ha estat protagonista d'aquest conte que va començar sent del gènere fantàstic i ha acabat, en un gir del guió bastant esperat, en una faula terrorífica dels temps que corren. El nou camp del València, al mig de la ciutat sense que hi hagi un euro més per poder acabar-lo, és un testimoni de pedra implacable de la ruïna que ha provocat l'eix Madrid-València i que, en bona mesura, va ser el detonant de la intervenció d'Alemanya a l'Estat espanyol.