Després de trenta anys intentant sense resultats les terceres vies, ens hauria de sorprendre que encara hi hagi representants públics que hi apel·lin. Els feia més intel·ligents (i no és ironia). Potser no ens sorprendrà tant si ens ho mirem des de l'òptica dels interessos personals, perquè pensant en clau de país, de solució només n'hi ha una, i cada dia hi ha més catalans que hi estan d'acord. Però és que hi ha més: si el poder polític, els representants de la voluntat popular –no oblidem que són això, servidors de la ciutadania– gosen negociar un nou acord de mínims –què són, si no, les terceres vies?–, la ciutadania els passarà per sobre i els apartarà dels seus càrrecs per posar-n'hi d'altres que els representin autènticament. S'ha acabat, el temps del ni carn ni peix.

Després de la colossal manifestació del 2012, alguns guardians de les essències espanyoles van tenir un moment de lucidesa i van suggerir que Rajoy negociés ràpidament amb Artur Mas un concert econòmic, un blindatge de la immersió lingüística i la possibilitat que les seleccions catalanes competissin internacionalment. Fixeu-vos en la importància que es dóna a l'esport, que se'l situa com el principal element simbòlic al costat de tangibles com la clau de la caixa i la llengua.

No ens enganyem. Pel que fa l'esport, era trampa. Una més, com totes les que les clavegueres (en diuen diplomàcia) espanyoles han ordit per tallar en sec tots els intents de les federacions catalanes de treure el cap al món. El més seriós, el de la federació de patinatge, va acabar com tots sabem a Fresno, fa deu anys.

En el concert econòmic –si és això, i no un succedani encaixat amb calçador en el règim comú que és la LOFCA– tu recaptes, poses els diners a la caixa i pagues la quota de solidaritat. Com bascos i navarresos. La immersió lingüística, sincerament, no perilla perquè no hi ha prou guàrdies civils per fer torns, un en cada aula, i comprovar si el mestre explica les mates en castellà. Però en la representació esportiva, no ens deixem enganyar. Primer, gràcies a l'amic Samaranch, en els Jocs Olímpics continuarem sent espanyols mentre no tinguem un estat propi. I en el món de les federacions internacionals continuarem estant en mans del que decideixi Espanya. Ja hi pot haver acord polític, que si després el Margallo de torn fa algunes trucades clau als seus col·legues, les federacions estatals i els seus presidents no hi pintaran res perquè tots viuen de la subvenció pública. I després, el nostre argument de sempre –que les federacions internacionals són entitats de dret privat que admeten o rebutgen els seus membres segons els seus estatuts– i que tant els enutjava –recordem l'escena del passaport espanyol que mostrava Carmelo Paniagua, aleshores president de la federació espanyola, a Roma– ja els estarà bé. En l'esport, les terceres vies són i seran una enganyifa. I ja hauríem de ser grans per no deixar-nos entabanar.