Sosté el president que acusar aquest Barça de no jugar bé forma part del circ i és pedra llançada des de les files adversàries. Especula Piqué amb la cara de pomes agres que lluiria l'aficionat si en cinc anys només haguessin obtingut una lliga i una copa. Ja hi som: el Madrid d'eterna referència, l'excusa que tot ho tapa, com si no tinguéssim criteri propi. Ens hem menjat els panellets i anem pel camí dels torrons dividits, segons dicta el tòpic ancestral. Ara vivim una nova dialèctica marcada pels dos bàndols eterns, irreconciliables. Uns afirmen que, guanyant, Sant Pere canta –permeteu-nos la reformulació de la dita–, i que n'hi ha prou amb veure l'excel·lent full de serveis presentat fins ara pel nou entrenador, a qui part de la premsa dóna suport incondicional a la manera de les guàrdies pretorianes, aquelles que fan més por que una pedregada vista i comprovada la seva capacitat per canviar de pell i opinió en 24 hores, segons dicti el poder. Els altres, aquells als qui els perd l'estètica, semblen els guardians de les essències, nostàlgics de la puresa i grandesa del model sublimat. Són els que exigeixen recitals d'esplèndida bellesa, golejades a dojo, meravelles constants i, acostumats al menú degustació de forquilles Michelin sense pagar, ara es desesperen veient-se obligats a pair el plat combinat del dia, de vegades descongelat, com en el derbi.

Més enllà d'ismes i passions, hi ha una referència de projecció en el calendari de caire evident, malgrat que pugui semblar demagògic fer ara càbales mig any abans: potser tornen a guanyar la lliga, sobretot si el Madrid i els seus desastres interns hi col·laboren, però oblidem-nos de majors ambicions, perquè aquest equip venç per inèrcia, rutina marcada per la seva qualitat individual i col·lectiva. El grau d'esforç i concentració ha minvat notòriament, la pilota no corre a les fantàstiques velocitats d'antuvi i el col·lectiu no sembla fi, al marge que li plantin al davant la ja habitual muralla. Alguna cosa hem de criticar, tradició de la casa, dirà el president. Mai no en teniu prou, es queixarà el central. Vivim entre el blanc i el negre, sense matisos, rumiarà l'observador distant, i també li atorgarem la seva part de raó. Però a banda de lectures interessades, hi ha senyals d'alerta. Deu ser que certes peces bàsiques han envellit, com va deixar caure sibil·linament Martino en la darrera roda de premsa. Deu ser que costa trobar la manera de reinventar-se. Deu ser que convé treballar ara de valent per gaudir després. Però també és cert que, convindreu, ni corren com abans ni s'esforcen d'igual manera. Els artistes del circ semblen tips de donar-ho tot en cada actuació, i més quan al final del camí espera un mundial. I la certesa final: o treballen ara o ensopegaran amb la mateixa pedra.