Sort del Vila-real. Si dilluns no hagués guanyat l'Elx, a hores d'ara la diferència entre el tercer i el quart classificat seria de vuit punts. Una barbaritat que demostra, una vegada més, el desequilibri que hi ha en la primera divisió. És evident que a la pràctica ja s'estant jugant dues competicions, amb tot el que això comportarà en l'últim terç de la lliga, quan els clubs secundaris s'hagin de treure les castanyes del foc del descens. Precisament el dia del derbi, els mitjans feien la valoració i comparaven el cost de les plantilles del Barcelona i l'Espanyol. Una diferència abismal, d'uns 500 milions a només 50. Això sí, després, al camp, la diferència de gols no va ser tan desequilibrada. L'Aguirre, escamat amb el que li havia passat el dia de Reis d'aquest any, quan en vint minuts ja n'hi havien fet quatre, va plantejar el partit d'acord amb les possibilitats i la capacitat dels seus homes. Tancat al darrere i a esperar. Res a dir, i doncs, què? Ben mirat l'Espanyol, com a equip del piló, no ho ha fet tan malament contra els dos conjunts més en forma del campionat. Si hagués badat contra l'Atlético, hauria omplert d'arguments la nova moda d'argumentar el mal moment de joc que passa el Barça. Es veu que els rics no en tenen mai prou. No n'hi ha prou de tenir els millors jugadors, de guanyar-ho tot, de no perdre mai, de ser els més espavilats, guapos i polits de la colla, que tots els partits s'han de guanyar demostrant que només ells saben jugar a futbol. El contrari no compta mai. Com que es parteix de la diferència de 500 a 50 no té retop: tot ha de tenir la mateixa proporció. Més ben dit, desproporció. Per cert, espero que l'Espanyol no torni a fer el passerell amb el porter Kiko Casilla. Encara que sembli una contradicció, només es pot reduir la diferència de 500 a 50 jugant bé les pròpies cartes i negociant amb el contrari, encara que sigui canviant cromos.