Avorriment segons qui és el que guanya
Avorrir. El diccionari en dóna dues accepcions. La primera: “Provocar en algú un sentiment que arriba fins al fàstic, tenir aversió a una persona a cosa.” La segona: “Cansar, causar tedi, no despertar cap interès, provocar sensació de fatiga.” L'avorriment està de moda en el món dels esports, especialment a l'entorn de can Barça. No és la meva intenció, però, parlar ara i aquí de si el joc que fa el Barça de Tata Martino és o no avorrit, monòton o algun altre adjectiu similar.
El concepte d'avorriment també apareix en el mundial de fórmula 1, en què Sebastian Vettel ja fa quatre anys seguits que guanya el títol, igual que va aparèixer anys enrere quan Michael Schumacher va ser campió cinc anys seguits, entre el 2000 i el 2004, i en el ciclisme quan Lance Armstrong es va imposar en el Tour de França set anys seguits, del 1999 al 2005. No recordo però, que ningú parli d'avorriment cada primavera quan arriba el torneig de Roland Garros, tot i que Rafael Nadal ha guanyat vuit de les nou darreres edicions del torneig, ni en les competicions europees i mundials d'hoquei sobre patins, en què la selecció espanyola arrasa any rere any. Per què?
L'avorriment pot venir de veure sempre guanyar el mateix o per la manera com s'aconsegueixen aquestes victòries. Hi hauria també una tercera premissa a tenir en compte: qui aconsegueix les victòries o d'on és aquest esportista. I aquí seria on es barrejarien les dues accepcions de la paraula avorrir i entraria en el joc el concepte de l'aversió cap a l'esportista o equip que obté els triomfs. El mundial de fórmula 1 d'enguany, especialment en aquest tram final, no és un exemple de competitivitat, precisament, però estic segur que molts dels que proclamen el seu avorriment no dirien el mateix si el que estan fent Vettel i Red Bull ho fessin Fernando Alonso i Ferrari i fos l'espanyol qui portés quatre títols mundials seguits. Si no els avorreix assistir a la successió de victòries de Nadal a París, per què els avorreix el monòleg de Vettel? La resposta està en el vent. I tothom la sap.
Arribem, doncs, a les fílies i fòbies, les simpaties i les aversions. Res de racional i tot d'emocional. Cadascú té les seves i totes són respectables, però d'aquí a voler fer-ne veritats absolutes... Ja hem oblidat que dos dels quatre títols de Vettel es van decidir en l'última cursa? Alonso va guanyar el títol del 2005 quan faltaven dues curses per al final i el del 2006 en l'última. Vettel, els del 2010 i 2012 en l'última cursa, el del 2011 a quatre del final i el del 2013, a tres del final. Vettel, i Nadal, poden caure o no simpàtics, però les seves victòries són fruit de la seva bona feina. Si guanyen amb més o menys oposició no és culpa seva. Que s'espavilin els rivals. Si algú s'avorreix que busqui els culpables en els que no acaben de fer la feina bé o no en saben més. Que no carreguin contra els que excel·leixen.