La senyora de la foto, al cos­tat de Lluís Pujol, per sem­pre Pujo­let, era la Trini, entra­nya­ble tele­fo­nista, la pri­mera dona que va tre­ba­llar al Barça fins a la seva jubi­lació. Anàvem a escriure sobre la reno­vació de Zubi, però les pri­o­ri­tats són avui les que són. Qüestió d'amor. El que tants i tants tre­ba­lla­dors del club van ofe­rir des de la seva passió per la causa comuna, el seu espe­rit altru­ista i ena­mo­rat. Tant els feia que cobres­sin poc, supor­ta­ven el nul reco­nei­xe­ment de les direc­ti­ves, sem­pre cap­fi­ca­des entre les deri­va­des de l'últim mar­ca­dor i els comp­tes d'explo­tació, números que han estat eter­na­ment renyits amb el sen­ti­ment.

Però ells entre­ga­ven l'ànima, i ja va bé, encara que sigui tard i mala­ment, que algú els doni les gràcies, els mos­tri públi­ca­ment aquell reco­nei­xe­ment negat de manera interna. El seu no era un lloc de tre­ball qual­se­vol, el vivien de manera des­presa, orgu­llosa, plena d'aquells valors i com­por­ta­ments que altres empren de manera tan interes­sada i arbitrària. La Trini ate­nia els telèfons i com­par­tia estima pel Barça amb tot aquell que també l'estimés. I eren molts, per sort, que mai tin­gue­ren pro­ta­go­nisme, abne­gats, sen­zills, exem­plars...

Pen­sem en l'entra­nya­ble Papi Anguera, recor­dem el fantàstic Pere Cusola a la porta dels vells ves­ti­dors. Ens ve a la memòria el mera­vellós exem­ple d'en Ros­send Cal­vet, l'hones­te­dat entre­gada dels Mur, d'aquells que van tre­ba­llar com for­mi­gue­tes per fer la vida millor, més espe­rançadora al con­junt de la família bar­ce­lo­nista, aquest símbol ide­a­lit­zat que només queda pur en el cor dels infants i de penyis­tes que sen­ten arreu l'amor incon­di­ci­o­nal per aquesta gran ins­ti­tució que alguns no ser­vei­xen ni ser­vi­ran mai perquè només l'ente­nen en bene­fici propi. Avui, per sort, encara en que­den, d'aques­tos romàntics, d'aques­tes belles per­so­nes lliu­ra­des al club en cos i ànima, però ja són franca mino­ria, tal com dicta el funest signe dels temps.

Anàvem a par­lar de Zubi i, ben pen­sat, no té cap importància al cos­tat del record de l'esti­mada Trini, a qui dedi­ca­ven fes­tes i fes­te­tes aquells que encara tenien quel­com que bate­gava sota les cos­te­lles. I no era la car­tera, pre­ci­sa­ment, no ens con­fon­guem, ni dei­xem que ens con­fon­guin. El Barça és tan gran gràcies a per­so­nes com la secundària i obli­dada tele­fo­nista Trini. Per això, encara se'ns altera el pols quan sen­tim la veu de Manel Vich, con­nexió pura amb la millor tra­dició. La més des­presa i també incon­di­ci­o­nal, autèntica. L'essència del millor Barça, anònims que han donat sen­tit al Més que un club i mai no han tin­gut ningú que els escri­gui, que els reco­ne­gui i que els doni les gràcies. També, perquè ens pas­sem el dia par­lant de gent que, fran­ca­ment, no paga la pena. Per molt que aca­pa­rin les fotos.