Precocitat a més de 300 km/h
a la baixa
Diuen que un s'adona que s'ha fet gran quan aquells a qui admira són notablement més joves que ell. Si és així, la precocitat que cada vegada defineix més els grans campions impulsa aquesta sensació. Vivim en una societat accelerada i l'esport n'és fidel reflex. Gisela Pulido és vuit cops campiona del món de surf d'estel (kitesurf) amb 19 anys. Amb 20, Lleyton Hewitt va ascendir al número u del tennis mundial i Samuel Wanjiru va guanyar l'or olímpic a Pequín 2008, en una disciplina atlètica tan exigent com la marató, amb 22.
La llista de campions globals que tot just han despertat de l'adolescència és cada vegada més àmplia i abraça disciplines tan tecnificades com el motor. I pel que fa al motociclisme s'hi ha consolidat un català, Marc Márquez, el Tro de Cervera, que amb tot just 20 anyets, ja pot presumir de ser el pilot més jove de la història que guanya la categoria reina, Moto GP. Una fita que no fa pas gaire suposava la plenitud d'una carrera. En aquest sentit, miro enrere i recordo noms ja mítics per a aquells que ja acumulem un parell de dècades llargues seguint el circ de les dues rodes, com ara Wayne Rainey, Mick Doohan i Àlex Crivillé, tots ells campions dels 500 cc, la de major cilindrada fins que el 2002 es va transformar en Moto GP. En tots els casos voltaven la trentena quan van ser campions per primera vegada, i en el cas de Doohan va acumular el seu cinquè i últim títol amb 33 anys (1998). Ni més ni menys que tretze més que Márquez a hores d'ara. Vist, amb aquesta perspectiva, doncs, Márquez té una llarguíssima recta encara per recórrer per tal d'erigir-se en el pilot més llorejat de Moto GP, amb la motivació i a la vegada el vertigen que implica aquesta meta.
El jove pilot de Cervera ha estat campió del món tot just aterrar a la màxima categoria, com si s'hagués saltat capítols del manual que esculpeix els grans campions i que en el record dels aficionats brillen tant com els trofeus. En el meu cas, recordo Rainey batallant pels primers llocs amb Kevin Schwantz i Wayne Gardner, abans que la maleïda caiguda del 1993 a Misano el deixés en una cadira de rodes. Més tard, com Mick Doohan imposava la seva llei durant cinc anys –del 1994 al 1998– amb la competència de Crivillé, Kosinski, Checa, Barros... I després com el gran Valentino Rossi guanyava duel rere duel Sete Gibernau, Max Biaggi i companyia per assolir els seus set títols mundials en la màxima categoria.
Precisament són aquestes les pàgines que ha de seguir escrivint Márquez sobre la moto, lògicament amb altres companys de trajecte, a hores d'ara Pedrosa, Lorenzo i el mateix Valentino al capdavant. Rivals a la pista, però també aliats amb els quals fer més gran les seves victòries o bé digníssimes les derrotes. Tot plegat per adquirir una fama que traspassi la seva generació, empentada pel carisma que aporta la veterania, que d'alguna cosa havia de servir en aquests temps de precocitats.
Sortosament, el motociclisme propicia aquestes batalles antològiques a l'asfalt, que tant es troben a faltar en l'altre gran escenari del motor, la fórmula 1. Allà Sebastian Vettel, tan precoç i privilegiat per anar més ràpid que ningú com Márquez, s'ha quedat massa orfe d'una rivalitat –els motius donarien per escriure un altre article– que afegeixi salsa als seus títols.