Si el 1998 un àngel de la mort hagués decidit sobrevolar el Tour de França, en plena era de depravació sanguínia, per salvar les úniques ànimes càndides que no es van dopar s'hauria trobat a la llarga amb una sorpresa ben desagradable. Perquè si bé, gràcies a l'antic testament, sabem que d'aquelles dues ciutats pecadores no en van quedar ni les engrunes, aquella infausta edició del Tour no només no va servir per eliminar el mal i la pestilència que corroïa el ciclisme, sinó que va corrompre encara més aquest esport fins a uns límits que vistos amb perspectiva fan vomitar. Així de clar.

Fa uns mesos el senat francès va publicar un escrit que confirmava la llista de ciclistes que van donar positiu per EPO el 1998. Hi havia Marco Pantani (el guanyador), Jan Ullrich (segon classificat), Bobby Julich (tercer) i Erik Zabel (guanyador de la regularitat) entre els més destacats d'una llista tan gegantina que confirmava els temors que ja hi havia en aquella època, que gairebé no hi havia cap ciutadà (o ciclista, si voleu) que no hagués pecat. Va ser l'any també del batibull que va propiciar l'expulsió de l'equip Festina, quan se'ls va enxampar carregats fins a la barretina de productes prohibits. Si allò no era una metròpoli governada per Llucifer, que baixés Déu i ho veiés amb els seus propis ulls. Calia destruir-la, purificar l'ànima d'un poble, la comunitat ciclista professional, que estava definitivament esgarriat.

Destruir, però, no és tan fàcil com sembla. L'àngel exterminador que havia de supervisar les obres de demolició era Hein Verbruggen, que per alguna cosa era el president de la Unió Ciclista Internacional. S'esperava, doncs, que a partir del 1999, amb el tombar d'un nou segle, viuríem tota una renaixença ètica d'un esport que durant molt temps havia representant uns valors universals positius. Però qui va guanyar el Tour del 1999? Doncs sí, ho heu encertat: Lance Armstrong. És com si Abraham, després de fugir de Sodoma i Gomorra, decidís aliar-se definitivament amb el diable tot i haver vist amb els seus propis ulls com s'havia cremat la seva llar per culpa de la indecència de tots els seus conciutadans. Però l'aliat que tenia al seu costat no era poca cosa. Verbruggen, el far moral que havia de canviar les coses, va fer la vista grossa el primer cop que va tenir sobre la taula un positiu d'Armstrong. Envalentit per la covardia de l'àngel guardià, el nord-americà no tan sols no se'n va penedir, sinó que va portar el dopatge a un nivell superior i ho va fer amb una petulància i una superioritat moral insuportables per als que el vèiem des de fora.

Així, a la nova ciutat pecadora del ciclisme, alçada sobre les ruïnes del 1998, es van alçar edificis tan alts i inabastables, que feien de la torre de Babel un petit castell de sorra a la platja del mar Mort. Armstrong, convertit en l'Abraham d'una religió monoteista ben coneguda –el tot s'hi val per guanyar–, va governar sobre el ciclisme professional amb una superioritat insultant a la carretera i amb una gran capacitat d'insultar fora de la mateixa. I ho va fer amb un còmplice que semblava invulnerable, Verbruggen. Però ni l'un ni l'altre superaran el judici final més cruel i fiable, el de la història.