OPINIÓ
Nou discurs
es gira full sense rumiar altres responsabilitats
Al Barça, fins i tot les decisions de caràcter intern són notícia i comporten transcendència social. En tres anys i mig, arriba el quart director de comunicació de la junta de Rosell, i el continu recanvi sobta perquè la pilota continua entrant, autèntica mare dels ous per a totes les valoracions professionals dels responsables blaugrana, siguis o no futbolista. De fa temps, els encarregats de comunicar són bocs expiatoris. De futbol i de periodisme, tothom creu que en sap, però entre els aliens a l'ofici ningú supera ni la primera lliçó: per comunicar, cal tenir discurs. I criteri. I contingut. I transparència i convicció a l'hora de lliurar el missatge. Com les empreses no passen ni d'aquí, acaben trencant la corda pel costat més feble. Carreguen les culpes al professional encarregat d'elaborar els missatges i, un cop consumat el sacrifici, au, girem full sense rumiar altres responsabilitats, les que pertoquen a gent de major volada. Entre les maneres de procedir gairebé rutinàries, n'hi ha una altra de ben curiosa, com és la tendència a creure que, quan t'han nomenat alguna cosa, has guanyat les eleccions que sigui i arribes a gestionar el poder, el club, l'empresa o l'administració que vulguin comença a existir exactament aquell dia i el passat ha desaparegut. Segons què hagis rebut, et queixaràs contínuament del llegat i si va la cosa sobre rodes, desitjaràs pintar un panorama negre perquè ningú s'adonarà del que puguis fer de positiu. Així de primari, així de senzill o complicat, depèn de qui ho vegi. Al cap i a la fi, ningú vol comunicar, francament. El que desitja és rebre copets a l'esquena dedicats a admirar l'excel·lència amb què afronta la seva feina perquè és el més preparat, el més maco, el més alt i el més ros. Que no t'ho reconeguin genera molta ràbia i molts cessaments. Del cap de comunicació, naturalment. Tu mai fas res malament, només faltaria. Tu ets perfecte i és el teu subordinat qui falla de mala manera. No és que hagis renunciat a expressar-te, no, i ara: és aquest babau a sou, que no fa la seva feina.
A mig mandat, el relleu actual es justifica en una necessitat: cal preparar un nou discurs, una nova manera, agressiva i encara més invasiva, de traure els focus de la gespa, on sempre van a parar, i situar-los a la llotja. L'objectiu, aconseguir el reconeixement necessari, l'ampli suport social que permeti escometre objectius arriscadíssims, sigui convèncer la gent blaugrana sobre la construcció de l'innecessari Camp Nou, sigui traspassar alguna figura sense daltabaix social, sigui apaivagar la dissidència interna o externa. El Barça és un pal de paller bàsic del sentiment del país, i com deia Vázquez Montalbán, representa el paper d'exèrcit simbòlic de Catalunya. Un exèrcit al qual s'exigeix la utopia, molt coherent amb la terra, de guanyar totes les batalles i totes les guerres, tasca impossible que és, en realitat, anhel i sublimació. La directiva, per contra, vol que tothom l'aplaudeixi al nivell de quan Messi fa
un gol i aquest és un altre somni irrealitzable perquè hi ha milions de sensibilitats diverses, opinions de diversa arrel i vivim,
per sort, en democràcia antitètica al pensament únic. Els
ismes eterns al Barça no són
un problema, sinó una solució, una enriquidora manera d'entendre tan peculiar entitat, un vessant bàsic en el famós eslògan més que un club. Si li treus
la diversitat, li treus el més, aleshores es torna vulgar, comú, perd la seva gràcia. N'hi hauria prou de recordar qui ostenta el poder en aquest club que has entrat a servir i no a servir-te, que et toca acceptar un ingrat paper secundari en tan magna funció. Pencaràs molt per amor a la causa i ningú mai t'ho agrairà. I un cop assumida tan crua realitat, endavant lesatxes,
però, noi, no ho acaben de pair. Ni aquesta, ni cap directiva
anterior.
L'arribada del quart cap de comunicació en l'era Rosell hauria de generar un bon grapat de reflexions sobre com s'entén
allà dins aquesta necessitat bàsica. Però en lloc d'obrir finestres de manera confiada, estan fent pinya, disposats a convertir les altres opinions en antibarcelonistes, convençuts tant de la
seva infal·libilitat com de la nostra malícia. Potser és d'ordre intern, potser no té res a veure amb el que concentra l'atenció general a la gespa, però és, amb certesa, una notícia, pel cap baix, preocupant. Volen tapar les seves evidents pífies. I això tampoc és comunicar.