Joan Collet va com­plir el 19 de novem­bre un any al cap­da­vant de l'Espa­nyol. Vist amb pers­pec­tiva, els moments més crítics de la seva sin­gla­dura com a pre­si­dent es van pro­duir tot just a l'inici. Una esperpèntica junta d'acci­o­nis­tes el va posar en mode d'alerta màxima sobre l'esquerda social que vivia el club. Una set­mana després, havia d'aco­mi­a­dar Mau­ri­cio Poc­het­tino per la riuada de mals resul­tats. Una sor­tida dolo­rosa per la bona relació del man­da­tari amb l'argentí. El relleu va ser Aguirre. Es va arris­car amb l'aposta pel mexicà, tot i les pres­si­ons que va rebre aquells dies per can­viar la seva decisió ini­cial. Només havien pas­sat un gra­pat de dies, i Collet tenia sobre la taula una esquerda social i una crisi espor­tiva. La ter­cera enves­tida d'aquells dies de fúria va ser l'embar­ga­ment cau­te­lar d'Hisenda, que va posar con­tra les cor­des el club en el ves­sant econòmic. El jerarca va sal­var aques­tes tres pilo­tes de par­tit amb un encert nota­ble. L'equip té pau social, com es va poder veure en la dar­rera junta; va sal­var amb como­di­tat el des­cens i, tot i la deli­cada situ­ació econòmica, ha esta­bi­lit­zat el deute. Mal­grat tot el que ha fet (sufi­ci­ent o insu­fi­ci­ent ja queda al gust del con­su­mi­dor) molts seguei­xen veient Joan Collet com l'encar­re­gat de Dani i Con­dal, o pit­jor encara, com un tite­lla en mans dels amos del club.

Em fa la sen­sació que faci el que faci sem­pre hi haurà la sos­pita que no està a l'altura i si li surt alguna cosa bé serà per casu­a­li­tat i no per un encert medi­tat. Pot­ser a alguns els molesta que aquell penyista esbo­jar­rat que cri­dava des del gol nord de Sarrià amb pur sen­ti­ment blanc-i-blau no tin­gui el pedigrí de les grans famílies; cal recor­dar que ha pas­sat per tots els esca­la­fons del club i en conei­xe­ment trans­ver­sal pocs li arri­ben al seu nivell. Joan Collet sap que encara ha de can­viar mol­tes coses dins del club. Les estre­tors econòmiques li mar­quen l'agenda, però ha de tre­ba­llar amb seny i con­fiar en el seu ins­tint. I una reco­ma­nació final, senyor Collet: som­ri­gui més i no cai­gui en la seri­o­si­tat encar­to­nada del poder.