Aquest escrit és fruit d'una llarga nit d'insomni, ja em perdonareu. També és una resposta a un grafit d'internet gens subtil i que deia: “Els periodistes esportius volen superar el seu complex d'inferioritat explicant una mentida, que l'esport és cultura.” Això ho hauries de contestar, vaig pensar. Si els Lynyrd Skynrd no es van quedar de braços plegats quan Neil Young va ensorrar la seva estimada Alabama i van respondre amb un himne triomfant, Sweet Home Alabama, potser que hi fem alguna cosa... I és així, que tocant els lloms d'alguns volums caòticament apilonats als prestatges Besta del menjador, recordo noms, cites, lliçons i històries que se m'apilonen al cap, sense ordre ni concert.

L'última prova científica que m'ha caigut a les mans contra el negacionisme (de l'esport com a alta cultura) és El silencio del héroe de Gay Talese, llicenciat en periodisme precisament a la universitat d'Alabama. Ningú no dubta avui que Talese és un immens escriptor i periodista d'esports. Però això no és el que compta. Llegint Talese saps que Joe DiMaggio i Muhammad Ali estan l'altura de Salvador Dalí, no només per la seva obra, sinó per un llegat que no podrà ser mai més ignorat en cap acadèmia.

Esport i literatura, de fet, són germans de sang. Ho va dir el cèlebre Irwin Shaw: “Escriure és un esport de contacte intel·lectual, similar al futbol. L'esforç que requereix pot ser esgotador; potser no arribaràs a la meta, i et faràs mal en quasi tots els partits; però això no impedeix que un home o un noi obtingui satisfacció en el joc.” I aquesta darrera frase em porta al meu (únic) escriptor favorit en llengua japonesa, Haruki Murakami, quan t'estampa a la cara: “En el meu cas, gairebé tot el que sé sobre escriure ho he après corrent pel carrer cada matí.” Qui sap, doncs, si seguint aquesta premissa la plaga de corredors aficionats que assolen els parcs de les nostres ciutats ens pot portar, a la llarga, a un món artísticament superior.

Seguim. En el recent 100è aniversari del naixement d'Albert Camus –la persona del segle XX que reuneix més atributs per ser considerat un intel·lectual o un super filòsof de cap a peus– ni tan sols els diaris esportius (Déu n'hi do) van poder passar per alt l'efemèride. Camus va ser porter –posició en què també va jugar Vladimir Nabokov–a la universitat d'Alger. Repassant els homenatges al premi Nobel em quedo amb una cita memorable: “Després de molts anys en què el món m'ha permès diverses experiències, a la llarga tot el que he après sobre la moral i les obligacions dels homes ho dec al futbol.”

Evidentment, si viatgem a l'Amèrica del Sud la passió que aixeca concretament el futbol ha provocat enfrontaments literaris de l'alçada d'un campanar entre Jorge Luis Borges –enemic furibund del balompié–, Mario Benedetti i l'entranyable Eduardo Galeano, que es reclou per mundial cada quatre anys al seu domicili. I, posats a enaltir aquest bé cultural, puc convenir que l'esport és molt més que un simple art. Ho han dit Umberto Eco –“en un partit de futbol vaig dubtar per primer cop de l'existència de Déu”– i Woody Allen –“que guanyin els Knicks és tan important com l'existència humana”.