Sempre he desconfiat dels deliris de Freud per justificar els seus traumes maternals, però anit vaig tenir una postal onírica que necessito compartir per preparar la teràpia amb el meu psiquiatre de capçalera: queia en un espai lúgubre on un focus diví m'enlluernava a mode de Mr. Bean. Desconcertat, escapava camí d'enlloc fugint d'una munió de conills que se suïcidaven amb bots tenyits per xisclets d'agonia. No tenia pausa. Suava per un atribolament que atropellava la meva ànima fins que arribava a una sala diàfana sense horitzó. Un cop allà, feia una volta sobre el meu propi eix i contemplava atònit un collage decorat amb rellotges deformats que marcaven una hora sense temps. Les escenes eren paradigmàtiques de l'esperit anarquista del meu subconscient. A la meva dreta, un grup de joves vestits de falangistes recitaven poemes de Pere Quart per reivindicar l'èxit de la immersió lingüística a Catalunya, mentre davant meu, a un llit king size d'aquells que fas la croqueta i no arribes a caure mai, la Thatcher i en Sartre feien una guerra de coixins vestits de Batman i Catwoman. No m'ho podia creure. Necessitava beure. Prenia una ampolla de whisky i començava a sonar una cançó de Sabina cantada per Kim Jong-un, mentre a la meva esquerra, una parella de porcs dansaven seguint els cops de bastó d'un envellit James Dean que s'amarrava a la cintura d'una jovenívola Ibárruri.

Em faltava l'aire i notava els sotracs de la meva dona per despertar-me d'un quadre que feia del surrealisme un moviment cruel i dèspota. Intentant escapar d'aquesta realitat irreal em vaig girar i vaig xocar amb una sala de premsa abarrotada de periodistes que escoltaven les declaracions de diversos jugadors i membres de l'staff tècnic del Barça. Deien amb convenciment que els primers minuts de Bilbao havien estat els millors de la temporada, i que l'equip havia agafat el to adient per fer un pas endavant en les totes les competicions. Em vaig despertar xop. Li vaig explicar el somni a la meva dona i em va dir que això últim del Barça no ho anés dient, que la gent és molt sensible i em podria mirar malament.