Desconeixem si el lector comparteix la idea, però no hem sabut mai de cap pintor, escriptor o creador de qualsevol sector que confessi en plenitud haver parit ja les seves millors obres i negui la possibilitat de mantenir el nivell a partir d'ara, per molt que continuï treballant. De vegades, el focus d'atenció en el barcelonisme queda alterat per la poca cura
en la definició del moment i així, avui i aquí, resulta més xocant el negacionisme de certs futbolistes que la nostàlgia sentida, segons sembla, per alguns sectors de l'afició. Diríem que qualsevol culer, per molt exigent que sigui, per molt amunt que situï el llistó, ja es fa el càrrec de la impossibilitat de repetir collites de títols tan abundoses com les recollides fa quatre dies, que, certament, encara gotegen. Seria d'un perfeccionisme atroç, impropi fins i tot dels barcelonistes, exigir aquest ritme, aquest nivell de felicitat viscut en el decurs de l'edat d'or del club. Per tant, nostàlgia, no, busquem una altra definició. I negar, tampoc. Negar la possibilitat de repetir exhibicions emparats en l'inexorable pas del temps o en una conjunció astral d'impossible repetició tampoc ens sembla acurat. Més aviat, excusa de mal pagador si la pronuncien els mateixos protagonistes de l'espectacle. És cert, ho van fer a meravella, com mai ningú abans, i de manera perllongada en el temps, però això no treu que abandonin l'ambició de continuar pel mateix camí d'exigència. No entenem tampoc aquest corrent d'opinió que justifica la renúncia en la factura de les campanyes jugades, en els partits disputats que pesen sobre les cames i la ment, en els molts anys de certs protagonistes. Un simple repàs a les seves edats llença per terra aquesta excusa de mal pagador. D'acord, porten molta tralla, però els
queda moltíssim futbol per oferir.

Si volen, poden tornar, prou saben quin és el camí de l'èxit. Si s'ho proposen i es mantenen fidels al patró, a la fórmula màgica que tan bé coneixen i coneixem tots, igual no repetiran fil per randa aquelles exageracions, però sí que deixaran obres tan eixerides, tan reconegudes en fesomia com la presentada contra el Celtic. Si, eren uns escocesos abandonats i espessos, d'acord, però era matx de Champions i la progressió de relleus com Neymar i Sergi Roberto –esplèndid, el reusenc–, assegura saba nova per abandonar la teoria del negacionisme i demanar ambició, que sàpiguen i desitgin mostrar-se
al nivell conegut. Si Sergio Busquets encara creix i de quina manera, no veiem les raons que justifiquin l'afebliment, la minva de contribució d'altres excel·lentíssims companys. I són ells, precisament, els que continuen carregant el club sobre les espatlles, els que poden treure neguit a Gerardo Martino quan li exigeixin coherència al model i donar aire a una directiva que sembla entestada a posar-se pedres al davant per ensopegar sovint. Quan no és la grada d'animació, és l'entrada de nens a l'estadi o l'entossudiment amb la creació del nou coliseu per l'obsessió de passar a la història costi el que costi, calgui o sigui caprici. Anirien millor si es relaxessin i tombessin amb el discurs de tendències tan discutibles com això de mantenir que res, mai més, serà el mateix. Si volen entendre-ho així, aquestes línies resulten una crítica en tota regla contra la
comoditat i el ja m'està bé. Pel mateix preu, ho poden entendre com un cant a l'optimisme. No, que no neguin els futbolistes, que encara els queda molt per oferir. Si volen i estan per la feina.