José Padrón, un futbolista a la Resistència
I així va ser
Reconegut encara avui com el millor jugador de la història del futbol canari, José Padrón Martín, va morir en el més absolut anonimat a l'hospital Pitié de Salpêtrière de París el 3 de desembre del 1966. Quaranta-set anys després, la seva figura encara és desconeguda per a la majoria d'aficionats a aquest esport. Nascut al barri de la Isleta de Las Palmas el 1907, ben aviat va despuntar com a interior esquerre en clubs de l'illa com el Santa Catalina i el Real Club Victoria. Conegut popularment com El Zueco, atès que acostumava a calçar esclops per augmentar la seva alçada, el 1925 va fer el salt a la Península fitxant per l'Espanyol. A l'equip blanc-i-blau va jugar cinc anys en què va assolir, el 1929, els seus majors èxits: una copa del Rei i un campionat de Catalunya. Aquell mateix any va debutar amb la selecció estatal contra Portugal a l'estadi de la Exposición de la capital andalusa, en un partit en què va marcar dos gols. Després de passar pel Sevilla FC, on la seva vida bohèmia i la seva fama de faldiller li van comportar l'acomiadament el 1933, va acabar a les files del Barça. En un context sociopolític convuls, amb el rerefons de l'aixecament obrer a Astúries i els fets del 6 d'octubre a Catalunya, i amb el club blaugrana immers en una greu crisi esportiva i econòmica el menut extrem canari va decidir fer les maletes i abandonar les Corts després d'un informe negatiu del tècnic Jack Domby, crític amb la seva vida desordenada. Padrón va marxar cap a França, en part per allunyar-se de la crispació política que es vivia en temps de la Segona República, ateses les seves conviccions polítiques. Al país veí, el futbolista es va convertir en un autèntic rodamón. Entre el 1935 i el 1944 va passar per set clubs. Amb el FC Sochaux es va proclamar campió de lliga el curs 1937/ 38. L'any següent, va fitxar pel FCO Charleville, l'equip de les Ardenes on havia jugat Helenio Herrera. Allà el va sorprendre l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Malgrat el conflicte, Padrón va continuar el seu periple futbolístic per terres gales signant pel Red Star, l'històric club parisenc, i posteriorment per l'Stade de Reims. Més enllà de la seva trajectòria esportiva, el davanter canari va transcendir pel seu compromís polític. Així, des de l'ocupació de París per les tropes nazis el juny del 1940, va compaginar la pràctica del futbol amb la seva pertinença a la Resistència. El davanter hi entrà en contacte mitjançant un membre del Partit Comunista Francès, no debades ell havia militat al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) de tendència trotskista d'ençà la seva estada a Barcelona. El 1943, un cop finalitzada la seva etapa a l'Stade de Reims, es va incorporar a la 2a Divisió Blindada, comandada pel general Leclerc i integrada per 150 republicans espanyols que s'agrupaven a La Nueve, la novena companyia de la divisió. Amb aquesta unitat va participar en l'alliberament de París l'estiu del 1944, integrant l'avantguarda de les tropes aliades que va prendre l'hotel de Ville el 24 d'agost. Durant el seu avanç, algunes fonts assenyalen que Padrón va patir ferides arran de l'esclat d'una mina a la vora del riu Sena. Un cop acabada la guerra es va quedar a viure a la capital francesa, on va tornar a jugar a futbol fins que el 1948 va penjar les botes. El 1957 va refusar la invitació que li va fer Josep Samitier per ser present a la inauguració del Camp Nou. “No tornaré mentre Franco sigui al poder”, va ser la seva resposta. I així va ser.