El Barça fa una setmana que regurgita el discurs del ploriqueig, el victimisme, el compte que van per nosaltres i la persecució organitzada. Una setmana barrejant peres i pomes i mandarines arran de la coincidència en el temps entre les informacions d'El Mundo sobre la investigació al pare de Messi per blanquejar diners enfarinats, falses en tant que declarar com a testimoni en una investigació no significa ni de lluny ser investigat; la sol·licitud d'informació per part d'un jutge sobre el contracte de Neymar arran de la denúncia d'un soci del Barça que es veu que no ho veu clar, i la notícia sobre els expedients oberts perquè les autoritats europees no veuen clar que els clubs que no es van convertir en SA tinguin un tracte fiscal diferent. Agafar aquests afers, que res tenen a veure si res a veure tenen El Mundo, el jutge, el soci emprenyat i les autoritats europees, i sacsejar-los a la coctelera a veure què surt, només pot conduir a una indigestió mesurable en l'escala de Richter, i per això, si més no aquests dies que vénen d'embafament nadalenc, no crec que cap aficionat culer necessiti ajuda del club ni de la premsa afí. Però, tot i així, s'hi ha estat insistint. Dijous culminava l'obra Rosell amb el molt bàsic mecanisme de dir una cosa simulant dir la contrària: perquè quan dius que esperes que tot plegat sigui casualitat i no persecució, el que vols dir és que sí, que van per tu. En fi, tot tan barroer i simple que fins i tot pot funcionar, si tenim en compte que vivim en un món on Messi va a saldar comptes amb Hisenda –les al·legacions de frau fiscal es poden afegir al còctel, si troben que queda fluix– i la penya l'espera a la porta del fisc per aplaudir-lo, estripar-se la camisa i fer-li fotos amb el mòbil, que és l'única cosa intel·ligent que tenen algunes persones.

Pot funcionar, és clar, però no si el mateix Messi, com sol fer amb qualsevol tàctica defensiva, aquesta també la posa de cap per avall. D'una fiblada, que ja sabem que aquest darrer Messi ranquejant és futbolista més de guerra-llampec. Ara, una de 23 segons, concretament. 23 segons per recordar-nos que l'afront de la setmana passada, la inoportuna i maldestra pixada fora de test del vicepresident Faus, no és aigua passada i, com tots els afronts, té conseqüències. 23 segons terribles, d'un Messi insòlit, desconegut, ja ho diuen que no para de reinventar-se. 23 segons d'una duresa, una contundència, molt més de killer colchonero que de fals 9, i després dels quals res no pot ser igual. 23 segons d'altíssima graduació en l'escala de Richter que no se li consentirien a cap altre futbolista perquè Messi no s'assembla a cap altre futbolista, i que valen per recordar-nos que no, que els problemes més greus del Barça no són suposades campanyes externes sacsejades, no remenades, sinó els que ell mateix es crea.

Per cert, com que segur que no, que Faus no sap res de futbol, ni de moltes altres coses, una pregunta: vostè s'imagina Messi, que de futbol ho sap tot, a la junta directiva?