De la venda d'Eto'o al traspàs d'Ibrahimovic, dels diners per Villa a la gestió d'Abidal; de la marxa de Guardiola a la substitució de Vilanova; del Villarato al dit de Mourinho; del paper de Roura a l'absorció de Rubi; de la due dilligence a l'acció de responsabilitat; de la grada jove al contracte amb Qatar; dels negocis amb Nike al contracte amb Neymar; dels drets d'imatge a l'atzagaiada de Messi... Amb aquest batibull informatiu, no és estrany que en els darrers 4 anys, el Futbol Club Barcelona hagi tingut 5 directors de comunicació; els últims 4, en els darrers 3 anys i mig de l'actual presidència.

Entremig, el desori discursiu s'evidencia amb un president honorífic que renuncia, un canvi d'estatuts, un projecte d'estadi que se'n va i se'n torna, uns terrenys bescanviats als mitjans de comunicació sense que la Universitat de Barcelona no en tingui cap constància... I més, en fi, que ni aquest espai ni la força de les interferències de can Barça no permeten de relacionar nítidament, perquè resulta que tenim un problema més gros encara. I una enorme amenaça.

El problema no rau pas en la quantitat ingent d'informació que genera l'entitat blaugrana: la gestió informativa, a dia d'avui, pot ser tan tecnificada, tan professional i empresarialment organitzada que costa de creure que el prestigi dels gestors elegits per l'entitat només fos una fal·làcia. No. Deu ser que el problema els supera. Ara que la Comissió Europea, a més, amenaça de forçar el club a convertir-se en una empresa, la idea que el Barça és dels socis no és que corri perill, és que li cau al damunt com una sentència.

El problema informatiu del Barça no és un problema tècnic, ni la solució no li vindrà de l'esnobisme facultatiu de l'storytelling, ni dels entranyables periodistes de la narració assenyada. No; perquè resulta que el desgavell informatiu del Barça no és d'estructura, sinó d'essència.