Aquest tram final d'any ha tingut a can Barça una successió d'esdeveniments, tots ben notoris, i no de l'àmbit esportiu, sempre agitat al camp de batalla, sinó a les oficines, on un reguitzell de demandes, amenaces de demandes, multes, etc. deuen haver col·lapsat més d'un que potser estava en un oasi.

Va començar tot un intent de moció de censura, que va acabar en foc d'encenalls, cosa que no és d'estranyar que molestés al club per com es va dur aquest procés, un pèl carrincló. Van arribar, llavors, una multa de la comissió de mercats i competència perquè sembla que el Barça havia signat un acord per uns anys que contravenia la norma; demandes per milions d'euros per part d'una empresa (MCM) que diu que el Barça no respecta els contractes; les declaracions de Faus dient que no cal renovar Messi i la resposta d'aquest afirmant que el vicepresident no té ni idea de futbol; una demanda perquè un soci, el de la moció, diu que el club no ha aclarit el pagament de 40 milions d'euros del fitxatge de Neymar. I finalment, la Unió Europea, que acusa el Barça, i altres clubs de la lliga, de presumptes actuacions il·legals i d'haver-se beneficiat d'avantatges fiscals respecte a la resta de competidors.

I tot això sense que Laporta hagi mogut un dit, o això sembla.

Sandro Rosell, que tant rondina de l'entorn, no crec que pugui tenir gaire queixa que els fantasmes que persegueix estiguin al darrere de tant d'enrenou en tan poc temps, com a mínim els que ell assenyala, ja se sap, periodistes malparits que volen que el Barça perdi perquè també volen mal a la directiva.

De tots els afers que ha anat emmagatzemant el Barça en els darrers dos o tres mesos, n'hi ha un que mereix prou atenció, i no perquè la resta no tinguin prou substància, al contrari, ja que com esclatin aquesta directiva sortirà pels núvols (és el cas de la demanda d'MCM en què es reclamen 100 milions d'euros, o la querella presentada pel cas Neymar, que cosa podria estirar més fils), i no és cap altre que la posició de la Unió Europea.

El cas plantejat és la dualitat de models empresarials que hi ha en la lliga, en què hi ha quatre equips exempts de convertir-se en SAD, contra la resta d'entitats que sí que ho són.

La UE incideix que el Barça, el Madrid, el Bilbao i l'Osasuna s'han beneficiat d'uns avantatges fiscals que sí que han penalitzat la resta. Amb tot el respecte per a les eminències que han impulsat aquesta idea: i com s'han d'abordar els avantatges de què pot gaudir una SAD quan li arriben camions de bitllets d'un milionari per desestabilitzar el mercat? Està bé que la UE fiqui el nas en el futbol espanyol, però potser hauria de començar pels avantatges que tenen els clubs respecte a la resta de ciutadans en el tracte amb Hisenda i la Seguretat Social, o en la necessitat de tornar els clubs als seus socis i posar fi a aquest fiasco de les SAD, ja que aquest model no ha arreglat el que es perseguia: assolir l'excel·lència en la gestió administrativa.