Esquiar de nit
Aquestes festes de Nadal passades, les nits de la Cerdanya presentaven un aspecte inèdit fins ara: de dos quarts de set fins a dos quarts de deu, algunes pistes de l'estació d'esquí de la Masella es mantenien il·luminades perquè els aficionats poguessin perllongar la jornada d'esquí unes hores més. Esquiar de nit, amb llum artificial, permet atreure més usuaris –o per més temps– a les pistes. Com succeeix sempre que hi ha un canvi, han sorgit veus a favor i en contra de la iniciativa. No és la meva intenció entrar en aquest debat, sinó assenyalar un fet que sovint passa desapercebut, la importància de la pràctica esportiva –entesa ací com a serveis que s'ofereixen a practicants no professionals per gaudir del temps lliure els caps de setmana o durant les vacances– per reactivar economies comarcals en regressió i per connectar-les en uns circuits d'activitats que han contribuït a fixar la població i a donar viabilitat a territoris que semblaven condemnats a la decadència en un món que concentra les seves activitats en els grans nuclis urbans, industrials, financers i de serveis.
Certament, en el cas de la Cerdanya o de la Vall de Núria, l'aportació de l'esquí al manteniment de l'economia (hotels, restaurants, segones residències...) no és nou. De fet, la primera notícia sobre la pràctica de l'esquí va ser consignada en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) el 1908. El 1911 es va celebrar la Primera Setmana d'Esports d'Hivern a Ribes de Freser i l'any següent, el Primer Campionat Internacional d'Esports d'Hivern a Ribes de Freser, la Molina i Puigcerdà. Des de 1922, quan el tren va arribar les comarques del Ripollès i la Cerdanya, la pràctica de l'esquí es va anar popularitzant entre els joves de les classes benestants de Barcelona i altres ciutats catalanes. El 1925, la inauguració del xalet del CEC permetria hostatjar-se prop de les pistes, i el 1943 entrava en funcionament el primer teleesquí de l'Estat espanyol i, tres anys més tard, ho feia el primer telecadira. Paral·lelament, a partir de la dècada dels cinquanta també es comença a desenvolupar la pràctica de l'esquí a la Val d'Aran (Vaquèira-Beret). La popularització de la pràctica de l'esquí a la Cerdanya es va produir a partir de les dècades dels seixanta i els setanta, i podem parlar d'una pràctica consolidada i cada cop més massiva a partir dels vuitanta, quan ja estaven en funcionament altres estacions d'esquí a les comarques pirinenques.
Des de ja fa més de dues dècades, la temporada d'esquí d'hivern ha trobat un notable complement en la pràctica d'esports d'aventura (ràfting, canoes, caiac, etc.). En comarques com el Pallars, aquestes activitats s'han convertit en un reclam turístic que ha permès capgirar la pèrdua de població que es registrava des del segle XIX. Al seu costat, en tot el Pirineu, han proliferat altres activitats que també donen vida i joc a aquestes comarques, com ara les hípiques, les travesses (de llarga tradició a casa nostra: 1920, primera travessa amb esquís Ull de Ter-Núria; 1921, primera travessa amb esquís NúriaPuigmal-la Molina) i els esports de risc. Aquestes noves activitats han permès trencar l'estacionalitat de l'economia vinculada a l'esquí en aquestes comarques i proporcionar nous ingressos no associats a les activitats tradicionals de l'agricultura i la ramaderia, que el turisme rural també ha contribuït a modificar.
En definitiva, fora de les habituals polèmiques que sol despertar qualsevol canvi, del que no hi ha dubte és que l'esport –entès no com a pràctica professional sinó com a mecanisme de gaudi de la natura– és una eina de primera mà per recuperar l'economia de moltes comarques i fixar la seva població.