La portada del diari El Mundo aprofitava per carregar contra la consulta amb el pretext que el partit de la selecció catalana havia punxat. És veritat que l'assistència a l'estadi Lluís Companys va ser modesta i menor que en ocasions anteriors. Tan cert com que aconseguir que vint mil persones vagin a veure un partit de costellada en una nit gèlida i contra un equip com Cap Verd és meritori. La fórmula del partit de Nadal ha deixat de ser atractiva. No és només que el rival no hi ajudi, és que generar passió per un partit d'aquestes característiques –amb el cansament acumulat– és una àrdua tasca. L'actitud exigent és d'un cinisme exasperant i ridiculitzar el partit perquè només hi han fet cap un parell de desenes de milers de persones només posa en evidència com en són, de miserables, alguns. La selecció ni és oficial, ni competeix enlloc, ni té cap mena de formació de grup, ni compta amb tot l'univers de jugadors potencials, ni promet cap glòria a ningú. El partit, un cop l'any, només aspira a mantenir la flama: el desig de poder competir un dia en el concert internacional. Aquests condicionats encara fan més mesquina segons quina crítica o injusta comparació. És com aquell humil a qui el ric retreu no posar caviar a taula per Nadal, com aquell bon home que condueix un Ford Fiesta i rep les burles d'un potentat que exhibeix l'Audi d'última generació; pitjor encara, com el comissionista i especulador que mira amb desdeny un assalariat o autònom que penca de dilluns a dissabte i tot i així arriba just a final de mes. Haver estat al camp per veure un partit amistós entre una selecció sense reconeixement i delmada de jugadors contra un rival modest entre els modestos demana ganes, moltes ganes. Però indica també a l'hora un potencial enorme. Si en un partit de pissarrí, en una nit freda i contra un rival sense atractiu no fem el ridícul és per treure'ns una conclusió ben clara: si completíssim de debò, amb tots els ets i uts, Catalunya no només seria una selecció que podria entusiasmar, sinó que estaria en disposició de disputar l'Eurocopa i el mundial aspirant a tot. Possiblement això és el que més els emprenya i possiblement per això mai no ho reconeixeran.