El Barça es juga les cames al Calderón. Vist l'estil matusser de l'Atlético de Madrid de Simeone, avui al Barça, li tocarà patir.

La contundència del joc colchonero no té res a veure amb la barroeria del Real Madrid de Mourinho, però es fonamenta en la mateixa concepció del futbol com un enfrontament, i no pas usant aquesta paraula com una metàfora, sinó per definir-ne la violència.

L'Atlético de Madrid presentarà batalla, i anirà a totes; jugant, aquí sí, a la frontera del reglament i sotmetent la interpretació de la llei a una pressió que veurem al voltant de l'àrbitre principal i dels assistents, és a dir, dels jutges. Potser, per l'esperança que pot donar el record, veurem alguna cavalcada a l'estil de Futre, i el seu relleu d'ara, Diego Costa, ens farà reviure els partits de fa 20 anys, quan el marcador embogia i la confrontació acabava amb empats o victòries mínimes, però amb un grapat de gols i de jugades per totes bandes.

Sense Falcao, enguany l'Atlético de Madrid ha tornat a demostrar per què ens cau simpàtic més enllà de la complicitat pels seus orígens i l'estrat social que el conforma, potser ja extemporani. És un club que, de tant en tant, i si més no amb més freqüència que no pas d'altres, fa saltar a l'arena algun jugador valent, esforçat i murri i amb un instint de cara a barraca tan eficaç que fa pensar més en la cultura de l'esforç que no pas en la formació programada. És un efecte il·lusori? Segurament; però atrapa. És com si un paleta amb samarreta d'imperi irrompés en una desfilada de moda, estirés la catifa i provoqués una trencadissa de gran volada. L'Atlético, però, presentarà avui un partit madur. Com que, a més, a la premsa addicta al règim del Madrid de Florentino qualsevol resultat ja li va bé, la pressió als encarregats de valorar els jutges pot fer que avui, a les 8, al camp del Manzanares, es decreti, per al gener, un temps de sega.