Veure tan capficats Sandro Rosell, Javier Faus i Jordi Moix quan dilluns llançaven la bomba mediàtica d'una proposta de remodelació del Camp Nou al voltant dels 600 milions d'euros, donava la mida exacta de la dimensió del repte. Hi ha hagut reaccions ràpides a favor i en contra de la proposta, però el perquè es feia i precisament en aquest moment es presta encara molt més a ampliar el marc de les opinions. El pensament del president per definir el perquè es podria resumir que el Barça no es pot quedar enrere en l'evolució del futbol europeu i ha d'oferir un marc equiparable a les millors instal·lacions existents. Això inclou el marc desnaturalitzat amb què es fa el creixement d'altres equips: PSG, Arsenal, Manchester City i Bayern mostren un potencial econòmic que no és directament proporcional als resultats obtinguts, a l'aportació d'uns socis i a la recaptació per la venda de localitats, sinó que prové d'unes aportacions de capital de magnats o grups que no pretenen com a idea principal fer un club viable només a causa del futbol, sinó que mantenir-lo a primera línia en la seva projecció mediàtica els pot compensar per prestigi personal, per influència en altres camps que els genera presidir-los, per obtenir una destinació, provisional o no, d'uns diners provinents d'altres orígens que alteren la normalitat del mercat.

Contra això, què pot fer un Barça tradicional, propietat dels seus socis i que els ingressos que genera li provenen de la grandària de la seva massa social, de la recaptació pels partits, dels títols aconseguits i del bon joc que li proporciona una bona imatge que li genera la part important més gran com són la publicitat, el màrqueting i els drets televisius? Augmentar el seu potencial de generar ingressos paral·lels explotant millor el seu patrimoni, millorant la imatge i aconseguint mantenir el nivell de joc i de resultats. Quina és la contrapartida? Reduir el deute bancari a zero de manera que es pugui arriscar de nou amb un endeutament de 200 milions; sobreposar al nom de Camp Nou el d'un patrocinador que s'avingui a pagar una xifra astronòmica; cedir durant 25 o 50 anys part dels terrenys per altres negocis sense perdre'n la titularitat; treure rendiment nou de les noves llotges, seients i espais, consolidar i millorar els ingressos televisius. Totes aquestes partides poden sortir bé si els paràmetres actuals es mantenen vigents durant els vuit anys en què es preveu cobrir el cost del projecte. Ningú pot predir l'evolució de la crisi, ni si la moda del futbol pot entrar en declivi, ni si el cost de les obres es dispararà, ni si el cost d'una plantilla campiona es pot digerir si no es vol que els millors marxin.

Penso que en una selva competitiva no estrictament esportiva –ens hem deixat al tinter el proteccionisme d'alguns estats en les operacions immobiliàries de clubs i el recel de la Comunitat Europea, influïda per lobbies concrets, cap als clubs que no són empreses– el Barça té les de perdre i qualsevol risc imprevisible el pot desestabilitzar. L'alternativa és que amb els estalvis que es vagin fent o assumint un deute més raonable, es vagi millorant el Camp Nou –sense oblidar la gespa, el terreny de joc i la comoditat del públic– i se segueixi apostant pel model de bon joc, que es refermi el prestigi, per a un jugador, de pertànyer al club i que no es presumeixi de tenir els jugadors més ben pagats, sinó el millor equip en joc col·lectiu. Cal assumir una dimensió que si bé no és tan nacionalista com la de l'Athletic de Bilbao –al cap i a la fi som gresol de procedències– sí que possibiliti triomfar amb bona part de gent d'aquí i, si és possible i sense trampes, formada al club, de manera que permeti ocupar els primers llocs dels campionats en què participi. L'èpica de ser més que un club i de ser alternativa a l'oficialisme ha reeixit arreu i ja la tenim guanyada.