Vertigen per pair

L'acce­le­ració dels fets vis­cuts genera ver­ti­gen i costa de pair. Ha anat tot molt ràpid, s'acu­mu­len les refle­xi­ons. Un pre­si­dent no pot ple­gar per ame­na­ces, aquesta no pot ser la raó ni l'excusa en una soci­e­tat democràtica perquè, si fos així, hi per­dem tots, i moltíssim. No pots dir adéu par­lant d'innom­bra­bles obs­ta­cles perquè sabies on et posa­ves, no pots caure en el vic­ti­misme ni en l'acu­sació dedi­cada a l'entorn, no pots con­fon­dre l'enti­tat amb la teva per­sona, embol­ca­llar-te en ella quan has deci­dit ple­gar per altres raons inex­pli­ca­des. Els esta­tuts donen la potes­tat d'aca­bar man­dat amb Bar­to­meu al cap­da­vant, però la junta més votada de la història ha per­dut la legi­ti­mi­tat amb la marxa del seu cap de car­tell i hau­ria de con­vo­car elec­ci­ons al més aviat pos­si­ble i donar abans pas a una junta ges­tora que regís el club en l'inter­regne. I no passa res, no seria el pri­mer cop en la història del club. És inútil ja man­te­nir la data del referèndum sobre la remo­de­lació del Camp Nou per al pro­per abril, perquè s'ha con­ver­tit automàtica­ment en un ple­bis­cit sobre la seva actu­ació, el des­gast d'una gestió que ha alter­nat, com totes, les llums i les ombres, deci­si­ons aplau­di­des de manera majo­ritària, com l'arri­bada de Mar­tino i el reforç del Ney­mar fut­bo­lista, amb mol­tes d'altres democràtica­ment dis­cu­ti­bles, i aquí, la llista comença a ser llarga. La fallida grada d'ani­mació, l'entrada de la dic­ta­dura qata­ri­ana per nete­jar-los la imatge, l'era­di­cació d'Uni­cef, la pica­ba­ra­lla amb Laporta i Cruyff, el dis­tan­ci­a­ment amb Pep Guar­di­ola... Tants i tants aspec­tes de vital importància i enorme des­gast.

Arri­bada la voràgine d'aquests dies, excés de cops de volant i, natu­ral­ment, pre­sumpció d'innocència fins que el jutge dicti sentència, però ens ensu­mem que la veri­tat no ha estat expli­cada en el traspàs de Ney­mar, ens temem que el text de la fil­tració de l'Audi­en­cia Naci­o­nal resulta tan bru­tal, tan cru, que aca­barà sent cert, no hi ha guio­nista que es pugui inven­tar aquests ter­mes de con­tracte, aquesta enga­nyifa per con­fir­mar. Ells par­la­ran d'una­ni­mi­tat en el suport de la direc­tiva per l'ascensió de Bar­to­meu, però costa de creure i fer con­fiança a un grup com­pacte que dilluns par­lava d'anar voluntària­ment al jutge, quan és potes­tat de la justícia citar a decla­rar, i dime­cres volia que la mateixa Audi­en­cia s'inhibís per por­tar el cas cap a casa, detall impos­si­ble si es tracta d'un con­flicte que implica altres països. No per­dem el temps matant el mis­sat­ger, ni demo­nit­zant el soci deman­dant, ni veient cons­pi­ra­ci­ons i con­xor­xes allà on no n'hi ha. Pot­ser la con­clusió d'aquest ver­ti­gen encara pen­dent de pair és sen­zi­lla: una per­sona, un repre­sen­tant màxim no ens ha dit la veri­tat i per això ha de mar­xar. I no val l'excusa de la con­fi­den­ci­a­li­tat, de la maleïda, cons­tant opa­ci­tat que no fa per al Barça. No passa res, el club seguirà tan fort com sem­pre, se'n sor­tirà, d'aquesta nova crisi. Allà dins, recor­dem, s'arriba a ser­vir i no a ser­vir-se, s'ha de ser la dona del Cèsar en tot moment, trans­pa­rent, creïble. Sin­cer. La com­pa­rei­xença sense pre­gun­tes de la premsa no fa per a la gran­desa del club, és una ver­go­nya. Ha mar­xat, ja sabrem el perquè, en vin­dran d'altres, però no cal que siguin dels seus. Ells van acon­se­guir el 61% dels vots, les cir­cumstàncies s'han cap­gi­rat des del juny del 2010.