L'aigua clara: 57 de traspàs i més de 86 en el total de l'ope­ració. Molt bé, tant cos­tava fer ús d'aquesta trans­parència que pre­go­nen i no empren i dir-ho des del pri­mer dia? Dit sense els seus eufe­mis­mes, ens han men­tit. I ara no val para­pe­tar-se al dar­rere del tarannà ama­ble de Bar­to­meu per con­ti­nuar com si res no hagués pas­sat. En un món tan pre­si­den­ci­a­lista com aquest, ningú ha votat Josep Maria Bar­to­meu. El 61% dels socis van apos­tar per San­dro Rosell, no pels seus com­panys de junta. Pas­sats tres anys de gestió, ells han pres deci­si­ons tan polèmiques que costa creure que fos­sin accep­ta­des de bon grat per la majo­ria del bar­ce­lo­nisme, mal­grat que es puntuïn, gens modes­tos, amb un nota­ble alt. Men­tres­tant, neguen l'evidència: aquesta junta ja està cre­mada i amor­tit­zada, aquest grup ha de ple­gar, dei­xar pas a la ges­tora que con­vo­qui noves elec­ci­ons anti­ci­pa­des. I, també, s'ha de can­cel·lar imme­di­a­ta­ment per raons òbvies el referèndum per a la remo­de­lació de l'estadi que tot just aca­ba­ven de con­vo­car. Ara ha dei­xat de ser tema cab­dal, per­toca plan­te­jar-s'ho un altre cop en el futur. Si són ells els gua­nya­dors del nou pas per les urnes, enda­vant les atxes, però hem per­dut gran part de la con­fiança dipo­si­tada en aquesta junta, i així no es pot inver­tir l'exa­ge­ració de 600 mili­ons. I menys quan és evi­dent que la votació d'abril té tot el risc de con­ver­tir-se en referèndum ple­bis­ci­tari. Com suc­ce­eix en qual­se­vol con­tesa política, el soci no votarà sí o no al nou Camp Nou. Qui hi vul­gui dir la seva ho farà en con­tra o a favor dels suc­ces­sors pro­vi­si­o­nals de Rosell.

També és evi­dent que aquí ningú es pot esca­par de les deci­si­ons adop­ta­des per aquell que va ser el seu líder i refe­rent fins dijous pas­sat. Al cap i a la fi, aquesta direc­tiva va redac­tar un codi ètic tot just arri­bar que no hau­ria ara de que­dar en paper mullat. És un altre exem­ple de la seva cons­tant de govern: omplir-se la boca de prin­ci­pis i valors i actuar en la pràctica de manera total­ment inco­he­rent al que postu­la­ven, val­gui aquí el fla­grant i sag­nant exem­ple de ren­dir-se al poder econòmic d'una dic­ta­dura com la qata­ri­ana, impos­si­ble de com­bi­nar amb l'espe­rit pro­fun­da­ment democràtic del Barça. Els esta­tuts els poden habi­li­tar, d'acord, però el seu temps de gestió ha expi­rat, es va exhau­rir quan Rosell va optar per donar el cop de porta fent-se l'ofès. Bar­to­meu i com­pa­nyia han de ser cohe­rents i tocar el dos. I no cal que es pre­o­cupi ningú, no tenim cap dubte que l'equip con­ti­nuarà al seu ritme, ren­dint com­ple­ta­ment al marge d'aquests enre­nous, perquè ja ens estem acos­tu­mant al fet que els fut­bo­lis­tes aguan­tin el pes de l'enti­tat. Així ha estat en la millor dècada de la història men­tre Laporta, Rosell, Sori­ano i com­pa­nyia es llançaven cons­tant­ment punyals, deri­vats de la seva tírria mútua i enor­mes ambi­ci­ons. L'última ani­ma­lada, des­a­per­ce­buda enmig de tot l'enre­nou, ha estat sumar for­ces amb els bar­ruts del fut­bol espa­nyol dema­nant l'indult per al con­dem­nat Del Nido. Això ho han fet, també, Rosell i Bar­to­meu en nom del Barça. Podríem dis­cu­tir molt sobre el nota­ble alt, senyor pre­si­dent. Un som­riure afa­ble no altera els greus fets vis­cuts i les deci­si­ons pre­ses.