Ingènues reflexions
El futbol és ben paradoxal. De vegades et genera reflexions de caire ingenu, com si fossis encara incapaç de distingir el pa que s'hi dóna i la impossibilitat de canviar la crua realitat.
Comencem: una insospitada derrota a casa pot generar tal allau de dubtes i desconfiança que ja ni esperarem la Champions per situar les esperances de la campanya. S'ha espatllat la treva, torna el quasi etern “ai, ai, ai, ja la ballem”, a presidir l'estat d'ànim col·lectiu, con si res no haguéssim après en els darrers anys, com si ara la pressió es multipliqués, conseqüència de l'insòlit grau d'exigència al qual ha arribat el club. Teníem un ritme d'expectativa d'anar empenyent victòries fins al duel contra el City, i ara 90 minuts i una relliscada canvien el panorama con només pot passar aquí, que també per això el Barça és més que un club. De passada, hem posat fi al ja lànguid debat sobre l'excel·lència del joc, això forma part del passat nostàlgic, ens hem tornat brutalment pràctics.
Saltant a la llotja, encadenem quatre dies de calma, perquè el ritme era inaguantable. El nou president ha desplegat activitat hiperactiva per desmarcar-se del predecessor, desaparegut d'escena i per estona, i hem recuperat vells fantasmes com ara el victimisme i el madridisme, els pitjors ismes possibles que hi ha a can Barça. I, en sec, sembla que hagi caducat la colla de directius que han portat el club en l'última dècada, màgica pel que fa a palmarès, rebutjable pel que fa a odis viscerals i protagonisme de jutjats. Potser volem passar dels seus plets i desar als prestatges Joan Laporta, Sandro Rosell, Ferran Soriano i tots els seus acòlits, farts de tanta ambició desmesurada i tanta punyalada artera.
Curiós que el club aguanti gràcies a l'equip, ja fa anys que estem així, quan històricament les decepcions a la gespa comportaven maregassa a la llotja. Ara, mentre els futbolistes responguin, fins i tot podem aspirar a relleu i saba nova en la gestió de tan peculiar entitat.
I si continuem aixecant les catifes a partir del cas Neymar, a veure fins on son capaços d'anar, que aquí han existit presidents sota sospita des de fa més de mig segle i ningú ha pagat pels seus tripijocs gràcies al fet que els poders fàctics catalans, que també existeixen, han preferit sempre fer costat als seus i protegir-los en tot moment. Ens fa gràcia i causa tristor l'absoluta utopia de creure en un futbol net, lliure d'aprofitats. A molts encara els veiem a tota hora, conspirant en l'entorn com si poguessin donar classes d'ètica.
I ara que tothom ha vessat quatre llàgrimes de cocodril pel que ha passat amb el Racing en la copa, penseu que alguna vegada veurem un futbol espanyol honest i en què quadrin els comptes? Això sí que és paradigma d'ingenuïtat. Ja ha estat rescatat dos cops per l'Estat, continua ensorrat i defraudant les arques públiques i tothom es fa el boig perquè obrar d'acord amb la llei, honestament en terra de murris, implicaria un notable descens de qualitat i nivell que ningú està disposat a acceptar. Preferim perpetuar-nos en el fang abans que pensar a rentar-nos algun dia, sigui a casa o a tot l'Estat. Per tant, deixem-ho córrer i plantegem només ingènues reflexions sense pràctica resposta.