Gaspart, el guanyador
Un campió.
A Gaspart li podrien haver buscat les pessigolles i ningú ho va fer
El nom de Joan Gaspart no és gaire recurrent en el barcelonisme contemporani si no és per una revisió ràpida de la història del club. Fer una parada i fonda en aquells tres anys i mig no porta gaire alegries, i és per això que igual que Núñez va establir que l'època moderna del club s'iniciava amb el seu mandat, d'altres han cregut que la història pren una volada de campió un cop Gaspart marxa i entra Joan Laporta en escena.
La setmana passada, però, el nom de Gaspart va revifar pels esdeveniments que s'han anat succeint al club, concretament en la via judicial.
Vam saber que a Núñez, condemnat a presó per subornar tècnics d'Hisenda, se li ha rebaixat la pena de sis a dos anys, alhora que Laporta i la seva darrera colla ingressaven al jutjat acompanyats dels seus advocats per posar fil a l'agulla en la demanda per l'acció de responsabilitat. També a la mateixa escena, el soci Jordi Cases es va fer fort perquè no ha retirat la demanda contra l'expresident Sandro Rosell per l'afer del fitxatge de Neymar, i que queda oberta la porta perquè el jutge Ruz l'imputi i també que es pugui ampliar aquesta demanda a l'actual president, Josep Maria Bartomeu, i el vicepresident Javier Faus. I tot això sense oblidar que el jutge que porta la causa de l'acció de responsabilitat encara s'ha de pronunciar si, a petició de les parts, inclou tots els directius de l'era Laporta, cosa que arrossegaria des de Bartomeu fins a Rosell, passant per Echevarría, Ingla, Soriano, Murtra, etc. Ja ho veurem
I Gaspart? Un campió. La gent s'ha quedat amb la idea que Gaspart va marxar del Barça deixant un veritable enrenou del qual encara sobreviuen les seves misèries. És cert, però també hem de ser precisos. A Gaspart li podrien haver buscat les pessigolles i ningú ho va fer.
Primer, el seu substitut, Enric Reyna, va presentar un projecte d'urgència per liquidar aquella temporada 2002/03 i tancar-la sense deutes, però l'assemblea li va tombar tot el que proposava i el va convidar a abandonar el club i a donar pas a una junta gestora.
Després va arribar Laporta. De les trobades i acords que es van tancar amb Gaspart n'hi va haver una de simptomàtica: els comptes es van presentar amb unes pèrdues descomunals, i Gaspart va tancar el bec.
És clar, la història ja la coneixem. Uns entusiastes nous gestors no van tenir en compte que hi ha socis que, amb temps lliure i aplicant la legalitat, els podien buscar les pessigolles. Laporta i companyia, per tal d'assolir un dels seus primers reptes, com va ser el dèficit zero (entengui's també com el camí més ràpid de treure's de sobre la llosa de l'aval), van derivar cap a Gaspart tot un seguit de pèrdues sense les quals es pretenia posar distància entre la foscor del passat i l'esperançador futur. Els socis persistents, amb la legalitat a la mà, van demostrar que més enllà de les bones intencions, els passos endegats es van saltar tota la legalitat. I d'aquells episodis ens arriba, deus anys després, aquesta xacra.