Això de donar aire als equips que s'estan ofegant ja és un clàssic de l'Espanyol. El cap de setmana passat va tornar a passar, i a Sevilla es fan creus davant la generositat amb què es va comportar el seu rival. Tot plegat sembla la cançó de l'enfadós. Quan sembla que l'equip comença a funcionar i que amb cinc o sis punts es començaria a instal·lar en la zona de la tranquil·litat, va i ho tira tot per la borda. Però el que empipa més de l'altre dia és l'apatia i el menfotisme amb què s'ho va agafar l'entrenador. Era difícil saber què ens volia vendre al final del partit. Ni la més petita autocrítica, ni el més petit retret a l'actitud d'alguns jugadors, ni una referència a la mala sort! Res. Aguirre es va voler mostrar com aquell que es troba atrapat pel destí i que només espera el que vagi passant. De fet, i ben mirat, un pot començar a pensar que la missió de l'entrenador mexicà a l'Espanyol si no s'ha acabat ja, té data de caducitat. La temporada passada va ser el revulsiu, l'autèntic protagonista, el principal artífex de la salvació de l'Espanyol. Ara, fa ben bé la sensació que no sap què fer, que ha perdut la llibreta amb les indicacions o que simplement no té ni llibreta ni indicacions per garantir l'estabilitat de l'equip. I que consti que sóc dels que està convençut que no passa res gaire greu i que no es patirà. Però el que veig és que en cada bugada es perd un llençol; que cada partit a fora com el jugat contra el Betis és la conseqüència del desencís a casa la jornada següent.

—“Què, aniràs a Cornellà-el Prat aquest cap de setmana?” —“Em sembla que no. És que no juguen a res i per sortir-ne emprenyat em quedo a casa o me'n vaig al cine! No penso ni escoltar-lo per la ràdio.”

Res de ficció, una conversa ben real. No crec, com diu algú, que Aguirre estigui malhumorat perquè no s'ha fet cap fitxatge d'hivern. Més aviat diria que ell solet ha decidit acabar el cicle.