Quan abans de la Guerra Civil, un dirigent de dretes, José Calvo Sotelo, s'enfrontava a pretensions confederalistes, va pronunciar la frase que encapçala aquest article. Andreu Mas ens recordava en el darrer número de Presència com un dirigent d'esquerres, Manuel Azaña, deia: “Si aquesta gent volen esquarterar Espanya, prefereixo Franco.” Respecte a la voluntat nacional de Catalunya, doncs, i com sovint se cita, no hi ha cap diferència entre un dirigent espanyol de dretes i un d'esquerres. Si ho reduïm al món del futbol, només que assolíssim l'estatus de poder tenir selecció pròpia com el País de Gal·les i Escòcia, la cosa no seria tan greu. Si bé Catalunya podria tenir una selecció excel·lent, Espanya no es quedaria enrere. La península Ibèrica, realitat geogràfica que ningú pot discutir, podria estar representada en els torneigs internacionals per tres formacions (Espanya, Portugal i Catalunya) en comptes de dues. Catalunya, per exemple, podria formar un bon equip amb Valdés; Montoya, Piqué, Puyol, Alba; Xavi, Busquets, Verdú; Deulofeu, Cesc i Tello (amb Casilla, Bartra, Capdevila, Sergi Roberto, Víctor Sánchez, Oriol Romeu, Sergio García i Oriol Riera a la recambra). I Espanya podria formar un onze potent amb Casillas; Arbeloa, Ramos, Iñigo Martínez, Monreal; Koke, Xabi Alonso, Cazorla; Silva, Torres i Pedro (amb Diego López, Juanfran, Carvajal, Alberto Moreno, Javier Martínez, Navas, Villa, Isco i Llorente com a alternatives). Caldria aplicar la relativitat del futbol a la política perquè sembla que les coses es decantin de nou, en l'àmbit estatal, cap a les dures posicions de Calvo Sotelo i Azaña. Veiem com collen tant la població que sembla que el moviment d'indignats hagi d'anar a més, com si incentivessin l'esclat social retallant per una banda i, per l'altra, fent un augment dels productes i serveis bàsics. Si es promociona una Espanya revoltada, vés a saber on quedarà, el plet nacional. Per la dreta, des de la FAES fins a la senyora Díez i associats promouen la duresa amenaçant de suspendre l'autonomia o amb mesures més dràstiques encara, amb un rerefons que duria a una mena de reinstauració de l'estat absolut, sense autonomies i a confondre de nou unitat i uniformitat. Sort que en una frase magistral en Lluís Foix ens consolava, quasi com a darrer ferro roent on agafar-se, dient que la fràgil Brussel·les és la nostra més ferma estaca per no caure en les barbàries del passat. Suposo que les tensions Catalunya-Espanya, malgrat que són un assumpte intern, passarien de fet dins d'Europa, i aquesta maldaria per evitar qualsevol violència. Perquè si ho consideressin fora i passés com a Síria o altres indrets, que la intervenció és inadequada o que, quan n'hi ha, és tard i malament perquè s'han produït fets irreparables, anem servits.

En els últims quinze dies han passat també coses a les qual cal referir-se: la inexplicada, en el sentit que no l'hem acabat d'entendre, dimissió del president del Barça i la urgència de plantejar la remodelació del Camp Nou, que tampoc hem acabat d'entendre, amb una junta que sembla tenir por que tot plegat se'ls escapi de les mans. La racionalització de les xifres –ara ja es veu que estrictament el camp costarà només 420 milions– i l'inexplicat canvi respecte a quan, per combatre el projecte de Laporta, deien que amb 50 n'hi havia prou, no sonen pas a coherència. Que ningú torni a parlar de transparència en presentar-se a unes eleccions. No és possible en un món com el del futbol, en què res funciona si no ho engreixen els intermediaris; en què les relacions amb les entitats federatives nacionals i internacionals requereixen mà esquerra; en què els fons discrecionals han passat de recaptar-se de fitxatges de jugadors anònims sobrevalorats a inflar encara més els supercars. No cal pintar amb flors i violes un món ple d'interessos que es munten sobre l'espectacularitat d'un esport que ha esdevingut rei.

Ah! I després de la victòria del Barça en el primer enfrontament de copa amb la Real Sociedad d'ahir, constatar que la diferència, amb tot el que se'n pot deduir, que hi va haver entre el Barça i el València va tenir un nom decisiu: Feghouli. Va fer passades intencionades al peu o al cap de qui venia des del darrere a rematar. El Barça, en canvi, va seguir penjant pilotes i passades sense encertar el peu o el cap dels que podien marcar. Hi ha vegades que penses, on és la classe? Sort que, sovint, quan ve la inspiració, la retroben.